El decorat? Una plaça pública. Els protagonistes? Els altres i nosaltres, el nostre dia a dia, però també Tarzan! Les paraules? Cap. Ara hem d’anar al teatre a mirar, a ser mirats. La vida portada a l’escenari? No exactament: l’autor ha anotat amb tota precisió al seu quadern qui hi cap i qui no hi cap a la seva àgora, en quin ordre han d’aparèixer i amb qui s’han d’encreuar la dona que plora, el grup de llenyataires, Charlot o l’home amb els braços plens de rellotges. Tot això es pot esdevenir a L’hora en què res no sabíem els uns dels altres: pot ser que un equip de rodatge s’instal·li a la plaça i, mentre un actor conegut repassa el guió, caigui del cel una fulla morta seguint els acords d’un vals o un bolero de Pascal Comelade. Per una vegada, i sense que serveixi de precedent, callarem. “No traeixis el que has vist: queda’t dins de la imatge”, va sentenciar l’oracle de Dodona. Teatre visual? Sí, com qualsevol teatre, sempre que no estiguem cecs o sigui una nit sense lluna. Joan Ollé
Música: Pascal Comelade; Direcció: Joan Ollé; Traducció: Clara Formosa i Feliu Formosa; Intèrpret: Felicidad Galindo, Marc Font, Josep Maria Domènech, quinze figurants i personatges de la societat civil, Armand Villén, Xavier Ruano, Maria Montseny, Andrea Montero, Maria Molins, Carlos Martín, Mercè Lleixà, Karla Junyent, Javier Harguindeguy, Georgina Cardona, Xavi Fontana, Ainhoa Aladanondo, Jorge Albuerne, Isabel Bres, Quim Dalmau;
