Drama, humor i tendresa es combinen en el text del reconegut dramaturg català, que ens parla sobre la infantesa a partir d’una trobada aparentment casual. Dirigeix la funció un dels fundadors del Teatro Timbre 4 de Buenos Aires.
Un dels treballadors de l’àrea de seguretat d’un equipament comercial ha acompanyat una dona gran fins a una de les habitacions on fan passar les persones que se sospita que han robat algun producte. Un cop a l’interior d’aquesta habitació blanca i anodina, desproveïda de personalitat i decoració, la dona es nega a obrir la bossa. El que inicialment sembla un anecdòtic estira-i-arronsa acabarà derivant en una situació inesperada quan ella reconeix el noi com un dels alumnes a qui va ensenyar a llegir i escriure de petit. Pocs dies després, es produirà el retrobament entre el treballador de seguretat i dos exalumnes més d’aquesta dona, amb qui ella també s’havia trobat de forma aparentment casual. Ara són tres adults amb realitats i circumstàncies que no tenen res a veure, però amb un mateix nexe en comú: de nens, tots van compartir aquesta mateixa professora que ha reaparegut en les seves vides. La coincidència obrirà uns quants interrogants: la trobada entre l’exprofessora i els seus alumnes va ser fruit de la casualitat o no? Si no va ser fruit de l’atzar, per què els va escollir a ells i amb quina finalitat va buscar-los? Qui eren aquells nens i aquella professora? I, sobretot, en quin tipus de persones adultes s’han convertit? L’obra, estructurada en un sistema de relats i situacions creuades, funciona com un trencaclosques en el qual anirem descobrint les trobades d’Irene amb cadascun dels alumnes i en coneixerem les realitats i les situacions presents, però també rememorarem un temps passat compartit, un espai d’aprenentatge en el qual les seves vides com a infants encara eren un full en blanc.
L’habitació blanca és el nou text de Josep Maria Miró, autor d’obres com Temps salvatge (premi Max 2019 a la millor autoria teatral), Cúbit, Nerium Park, Fum, El principi d’Arquimedes o Gang Bang, o de dramatúrgies i adaptacions com L’amic retrobat i Neus Català, un cel de plom. En aquesta ocasió, Miró escriu una obra íntima que combina drama, humor, tendresa i reflexió. El text recull aquella idea de Sartre que “la infància decideix” i posa la lupa en aquesta habitació en blanc i espai fundacional que és la infantesa.
Una coproducció del Grec 2020 Festival de Barcelona i la Sala Flyhard.
Amb la col·laboració de Teatro Timbre 4.
Amb el suport de l’Institut de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, l’Institut Català de les Empreses Culturals i l’Institut Nacional de les Arts Escèniques i de la Música del Ministeri d’Educació, Cultura i Esports.
Autoria: Josep Maria Miró i Coromina Direcció: Lautaro Perotti Ajudantia de direcció: Concha Milla Repartiment: Francesca Piñon, Albert Prat, Paula Blanco, Marc Rodríguez Disseny escenografia i vestuari: Albert Pascual Disseny de la il·luminació: Xavi Gardés Imatge: Roser Blanch Producció executiva: Clara Cols, Sergio Matamala Comunicació i xarxes: Eli Riera Fotografia: Roser Blanch
