La Veronal

La paraula “sonoma” no existeix al diccionari. No obstant això, conté partícules del grec soma (‘cos’) o del llatí sonum (‘so’). Cos de so i so del cos. Avui vivim la història amb presses, tan ràpid, que amb prou feines podem seguir-la. Es podria dir que caiem cap endavant i, durant aquesta caiguda accelerada, com en una muntanya russa, cridem. Sonoma seria aquest so del cos mentre cau, la ràbia de l’ésser humà per continuar creient que estem vius, que continuem desperts. Sonoma és el crit de l’home sotmès a aquest ritme, límit de la seva existència, del qual surt l’udol primitiu del cos, el pols de la humanitat per sobreviure i per sentir-se viva. Sonoma és la certesa que allò virtual i allò que és digital ja només poden ser superats per un retorn a l’origen.
Marcos Morau reprèn les idees essencials de la peça que va crear el 2016 per al Ballet de Lorraine Le Surréalisme au service de la révolution, a partir de la figura de Buñuel, al voltant de la Calanda rural i el París cosmopolita, entre la disciplina jesuítica i la llibertat surrealista. Ara, tot aquest microcosmos es desenvolupa i s’amplia a Sonoma, per al seu projecte amb La Veronal. Sonoma neix de la necessitat de tornar a l’origen, al cos, a la carn, per perdre’s en un viatge entre el somni i la ficció on el que és humà es troba amb el que és extraordinari. Perquè, a més, Sonoma, en llengua indígena, significa “vall de la Lluna”. Segons el mite, la Lluna ve a arraulir-se a les seves planes cada nit. I allí els crits, els udols i les detonacions dels tambors formen un pols hipnòtic, com el d’una cançó de bressol que, lluny d’activar-nos, ens acompanya i ens calma.
Buñuel no ha estat mai tan actual: ell va poder veure perfectament el que ens oferia el futur, quan va trobar en el soroll dels tambors de Calanda i tot el Baix Aragó, aquest crit adreçat directament a les vísceres. Perquè Buñuel ja hi va ser, aquí, escoltant com sona l’abisme que s’obre quan la imaginació humana és lliure, però no és lliure l’home.
Una coproducció del Grec 2020 Festival de Barcelona – Institut de Cultura Ajuntament de Barcelona, Les Théâtres de la Ville de Luxembourg, Tanz im August/ HAU Hebbel am Ufer, Oriente Occidente Dance Festival, Theater Freiburg, Centro Cultural Conde Duque, Hessisches Staatsballett / Staatstheater Darmstadt & Hessisches Staatstheater Wiesbaden, Sadler’s Wells, Mercat de les Flors, Temporada Alta. 
Amb el suport de l'INAEM – Ministerio de Cultura y Deporte de España i l'ICEC – Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Idea i direcció artística: Marcos Morau Coreografia: Marcos Morau, en col·laboració amb les intèrprets Interpretació: Lorena Nogal, Marina Rodríguez, Sau-Ching Wong, Ariadna Montfort, Núria Navarra, Àngela Boix, Laia Duran, Anna Hierro, Alba Barral Text: El Conde de Torrefiel, La Tristura, Carmina S. Belda Repetidores: Estela Merlos, Alba Barral Assesorament dramatúrgic: Roberto Fratini Assistència vocal: Mònica Almirall Direcció tècnica i disseny de la il·luminació: Bernat Jansà Regidor d'escena, maquinària i efectes especials: David Pascual Disseny del so: Juan Cristóbal Saavedra Veu: María Pardo Escenografia: Bernat Jansà, David Pascual Disseny del vestuari: Silvia Delagneau Confecció: Mª Carmen Soriano Barrets: Nina Pawlowsky Màscares: Juan Serrano, Gadget Efectos Especiales Gegant: Martí Doy Utillatge: Mirko Zeni Producció i logística: Cristina Goñi Adot  Direcció de producció: Juan Manuel Gil Galindo  Fotografia: Marina Rodríguez