Són els gens o es tracta de l'educació, el medi i les circumstàncies en què vivim immersos? Una jove dramaturga i actriu es planteja quin és el pes de l'herència familiar en la nostra vida a partir de les histories de dos germans.
«M'observo al mirall, però no hi veig res que em faci témer, cap esperit negre». La cita és de Katrin Himmler, neboda néta de qui va ser cap de les SS i la Gestapo, i que va haver de fer el que fan els protagonistes d'aquesta obra: plantejar-se si hi ha coses que es porten a la sang o si la manera com ens comportem depèn simplement de nosaltres mateixos i de les circumstàncies que ens ha tocat viure. Daniela Feixas ens en parla en un muntatge que va ser finalista en l'última convocatòria del Premi Quim Masó. El protagonitza l'Àngela, una noia que viu atrapada en la història familiar i que pensa que el seu comportament i el dels descendents que pugui tenir estarà determinat per la seva herència genètica. L'extinció és, per a ella, l'única alternativa. Però el seu germà, l'Emili, vol viure com a individu i fugir del passat familiar. Quant pesen els gens? Ens respon una actriu que ja havia passat pel Grec, però que ara debuta al festival com a autora.
Autoria: Daniela Feixas; Direcció: Lurdes Barba; Intèrprets: Anna Güell, Daniela Feixas, Josep Julien, Clara de Ramón; Escenografia: Roger Orra; Vestuari: Lurdes Barba, Daniela Feixas; Disseny d'il·luminació: Maria Domènech;
