Sembla que sempre hàgim viscut al segle XXI, però la Barcelona que vivia la comunitat LGTBI als anys vuitanta del segle passat era prou diferent de l’actual. Ho veureu si deixeu que us expliquin la història de José Tenorio.
Situeu-vos un moment a la Barcelona de fa mig segle. El 1970 s’havia modificat la llei de perillositat social franquista que permetia internar o sotmetre a tractament psiquiàtric les persones sospitoses de ser homosexuals i, fins a l’any 1980, no es va legalitzar el Front d’Alliberament Gai de Catalunya. No era una vida fàcil, la de qui se sentia atret per algú del mateix sexe ni resultava recomanable fer-ho notar. Tot i això, des dels anys setanta ja es deixava veure per la Rambla José Pérez Ocaña, que animaria amb les seves performances les Jornades Llibertàries del 1977 al Park Güell. Però no tothom gosava fer-se veure com Ocaña en aquella Barcelona en la qual estava a punt d’aparèixer la sida. Ho sap, per l’experiència del germà d’un dels seus avis, la directora i dramaturga Úrsula Tenorio. José Tenorio havia nascut a Cadis, va ser el petit de vuit germans i, després d’una escapada adolescent a Madrid, va acabar vivint la vida adulta a Barcelona. Pels vestits i perruques que guardava, potser practicava el transformisme, però ell mantenia la més absoluta reserva sobre les seves activitats. Cap al final dels anys vuitanta, va contraure la sida i, encara sense tractaments efectius contra la malaltia, va tornar al sud, es va instal·lar en una casa buida i va viure allunyat de la família i els amics fins que va morir l’any 1993, sense que ningú hagués arribat a poder parlar obertament de què li passava ni de quina havia estat la causa de la seva mort. La història de José és la de moltes altres persones que van viure en la foscor una sexualitat dissident, d’una manera que és difícil d’imaginar avui. D’aquí que aquest muntatge ens parli, en bona part gràcies a l’experiència d’alguns pioners de la lluita LGTBI a Barcelona, de flamenc i de transformisme, de la Barcelona nocturna dels darrers anys setanta i primers vuitanta i, és clar, també de la sida.
Firma el muntatge Lalinea, un col·lectiu nascut a l’Institut del Teatre que connecta persones de especialitats i disciplines diverses que tenen la convicció comuna que allò que és personal és, també, polític.
Una producció del Teatre Lliure.
Amb la col·laboració del Centre LGTBI de Barcelona, Casal Lambda, Fundació Enllaç, GENI (UB), MEDUSA (UOC) i CC Parc Sandaru.
Autoria: Lalinea Direcció i dramatúrgia: Úrsula Tenorio Interpretació: Alejandro Avrai, Aleix Castany, Goliarda Parda (Marcel Fenocchio), Úrsula Tenorio Interpretació musical: Sergio Camacho Escenografia: Enric Naudi, Úrsula Tenorio Disseny del vestuari: LaLínea Realització del vestuari: Marta Lofi, Aleix Garcia, Mariona Signes Caracterització de les perruques: Manuel Pereira Disseny de la il·luminació: Enric Naudi, Jordi Baldó Disseny del so / concepció sonora: Sergio Camacho Ajudantia de direcció: Andrea Pellejero Muntatge audiovisual: Miguel Galván Producció executiva: Rut Girona Assessorament de moviment: Roberto G. Alonso Assessorament dramatúrgic: Albert Boronat Assistència en la direcció: Gabi Jiménez, Gaia Bautista Hi col·laboren: Carme Pollina, Carme Vidal, Dèbora Cartañà, Emilio Tenorio, Ferran Pujol, Jaume Piqué, Joan Tallada, Joaquim Roqueta, Jordi Petit, Jordi Samsó, José Romero, Julia Cabrera, Leopold Estapé, Lidia Gómez, Luís Argudo, Luís Escribano, Maria Codina, Miguel Galván, Nazario Luque, Thais Morales, Vicenç Ferrer, Rafael Cáceres, Claudi Royo, Domingo Belart, Juanjo Martínez, Titiritrans, Discotecas años 70, 80 BCN, Jordi Neus, Cesc Girona, Tina Aguilar i Urati Lab.
