Es pot parlar dels vincles familiars i tancar un obra de manera optimista? Pau Miró ho aconsegueix amb Girafes, la tercera peça de la seva trilogia sobre la més antiga de les relacions: la família. Si Búfals (estrenada al passat Festival Temporada Alta de Girona) era un conte urbà que ja va arrencar els primers aplaudiments, i Lleons (representada recentment al Teatre Nacional de Catalunya) un drama absorbent, amb Girafes Pau Miró aconsegueix trobar l’optimisme necessari perquè la família afronti el futur, que en aquest cas es presenta en la imatge de la descendència familiar. «El teatre ha de fugir del catastrofisme i servir de contrapunt a la realitat», diu Miró. Com a la gran sabana africana, el vast i erm paisatge que ens deixen les relacions familiars es pobla d’un bestiari autòcton, creat i dirigit per la mà destra i perspicaç de l’autor.
Moviment: Mercè Boronat; Autoria i direcció: Pau Miró; Composició musical: Oriol Miró; Intèrprets: Anna Alarcón, Albert Ausellé, Carles Flavià, Òscar Muñoz, Bernat Cot; Disseny de llums: Luis Martí; Disseny de so: Lucas Ariel Vallejos; Espai i vestuari: Pi Piquer; Producció executiva: Helena Font; Ajudant de direcció: Isaac Alcayde; Vídeo: Alfonso Ferri; Maquillatge: Susi Leon; Confecció del vestuari: Rocío Pastor; Alumne en pràctiques: Marie S. Zwinzscher; Disseny gràfic i fotografia: Albert Villaplana;
