Dos investigadors incansables del món sonor prenen com a punt de partida els exorcismes en què participava Jacint Verdaguer, per reflexionar sobre la possessió, partint d’un seguit d’instal·lacions en les quals el públic té un paper destacat.
Diuen els responsables de cabosanroque que això és una obra de teatre expandit, és a dir, que aquí la dramatúrgia sobrepassa els límits i l’espai convencionals d’un muntatge escènic. I és que el públic entra (en grups reduïts) en una sala d’exposicions i surt d’una obra de teatre.
L’espai és la recreació de la planta d’un pis de la Barcelona del 1890 i, més concretament, el quart segona del número 7 del carrer de Mirallers, al barri de la Ribera, a tocar del passeig del Born. Per què aquesta adreça concreta? Al final del segle XIX, Barcelona i, de fet, Europa i bona part del món vivien una gran crisi social. Espiritisme, anarquisme, comunisme, darwinisme, Nietzsche, Freud: el món sencer bull i l’Església catòlica es veu qüestionada des de molts fronts. En aquesta època, mossèn Cinto Verdaguer (1845-1902) i Antoni Gaudí (1852-1926) són protegits de dues de les famílies més riques i poderoses de Barcelona, Catalunya i Espanya: la del marquès de Comillas i la del comte de Güell. L’arquitecte els fa les cases, el capellà vetlla per la seva ànima. Ambdós, creients fervorosos i al cim de l’èxit social i de la glòria artística, després d’una gran crisi de fe, se “sacrifiquen” a si mateixos per lliurar-se a la caritat.
Verdaguer, guiat per les injustícies que vivia cada dia en els barris més pobres de Barcelona, comença a assistir, en aquest pis del carrer de Mirallers, a sessions d’exorcisme i pren uns apunts. Aquests textos, que mai arriben a ser obra ni a ser publicats en vida del poeta, els recupera Enric Casasses el 2014 i en fa una edició comentada; cabosanroque en selecciona els més poètics, metafòrics i sorprenentment actuals i els utilitza per reflexionar sobre el fenomen de la possessió i les seves implicacions socials, estètiques, biològiques i, finalment, teatrals.
A través d’una cerimònia sonora i visual, amb intervencions enregistrades del cantaor Niño de Elche i la bailaora i coreògrafa Rocío Molina, entre altres, els espectadors són objecte d’una coreografia orquestrada suaument, i completen l’obra en passar de ser subjectes passius a objectes actius. Perquè... què és el teatre sinó una forma de possessió?
Amb el nom de cabosanroque es coneix la unió dels talents de Laia Torrents, llicenciada en Enginyeria Superior Industrial que cursa estudis superiors de Música, i de Roger Aixut, llicenciat en Arquitectura per la Universitat Politècnica de Catalunya. Junts han creat un col·lectiu dedicat a l’art sonor i l’experimentació musical que aplega elements de música i de les arts plàstiques i performatives.
Una coproducció de Grec 2020 Festival de Barcelona, cabosanroque, La Filature - Scène nationale de Mulhouse, Temporada Alta i Fundació Lluís Coromina.
Amb el suport de la Fundació Verdaguer, el MUHBA (Museu d’Història de Barcelona) i el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
Concepte, creació, dramatúrgia, direcció, disseny de so, composició i escenografia: cabosanroque (Laia Torrents Carulla, Roger Aixut Sampietro) Text: Jacint Verdaguer, Maya Deren Traducció del text de Maya Deren: Martí Sales Música original: cabosanroque (versions del Veni creator, de Raban Maur, i de The Unanswered Question, de Charles Ives) Instal·lacions sonores: cabosanroque Disseny de la il·luminació: Cube.bz, cabosanroque Vídeo: Frau - Recerques Visuals, cabosanroque Construcció de l’escenografia: Kike Blanco, cabosanroque Producció executiva i distribució: Helena Febrés Fraylich Participació enregistrada: Niño de Elche (cantaor), Rocío Molina (bailaora), Enric Casasses (poeta), Manuel Delgado (antropòleg), Gerard Horta (antropòleg), Ricard Torrents (especialista en Verdaguer), Carme Torrents (museòloga), Lourdes Porquet (viròloga), Xavier Rebodosa (viròleg), Helena Pielias i Vicenç Viaplana (videoartistes), Laia Torrents i Roger Aixut (cabosanroque) Interpretació dels versos de Jacint Verdaguer: Núria Martínez Vernis (poeta), Jordina Boix (directora de la Fundació Verdaguer) Interpretació del pare A. F. (exorcista): Joan Solana Agraïments: Casa Museu Verdaguer, Departament d’Antropologia Social de la Universitat de Barcelona, CCCB (Centre de Cultura Contemporània de Barcelona) i Enric Casasses, perquè sense els seus Dimonis (Verdaguer Edicions, 2014) no existirien els nostres Fotografia: José Hevia
