CINE

Un home nascut a finals dels anys setanta, que no s’havia decidit fins ara a posar-se en moviment, decideix emprendre un viatge a la recerca de la seva pròpia identitat, de la qual no hi ha cap rastre anterior al seu naixement. El seu viatge dona títol, de fet, al muntatge, ja que “Cine” fa referència a l’etimologia d’aquest mot que, en grec (kiné), significa, precisament, “moviment”. La recerca del protagonista el portarà a recórrer la història recent del seu país i, en concret, un episodi del qual encara avui es parla poc i que encara és menys freqüent sobre un escenari: el robatori de nens. I és que es calcula que, entre l’any 1939 i els anys vuitanta, van ser robats als seus pares prop de 300.000 nens, una xifra que fa posar la pell de gallina, especialment si pensem que, a països com l’Argentina, la xifra se situa en uns 500.

Els integrants de La tristura expliquen la història amb l’ajuda de les cançons de Pablo García (Pablo Und Destruktion) i d’unes imatges i paraules amb les quals segueixen fidels a les intencions que animen la companyia des dels inicis: dur més enllà els límits de l’escena en un intent d’imaginar com haurien de ser les arts escèniques del segle XXI. Imatges bellíssimes i unes paraules d’una duresa poc usual marquen la trajectòria d’aquest col•lectiu teatral, que, després de muntatges com Años 90. Nacimos para ser estrellas i Materia prima, enceta amb CINE una etapa de clara maduresa artística.

Autoria i dramatúrgia: Itsaso Arana, Celso Giménez ; Direcció i dramatúrgia: Itsaso Arana, Celso Giménez; Interpretació: Itsaso Arana, Fernanda Orazi, Pablo Und Destruktion; Veus: Roberto Baldinelli, Javier Gallego, Miren Iza, Eduardo G. Castro, Adriana Salvo; Escenografia: Ana Muñiz; Disseny de la il€luminació i direcció tècnica: Eduardo Vizuete ; Ajudantia tècnica: Roberto Baldinelli; Disseny del so / Concepció sonora: Eduardo G. Castro; Ajudantia de direcció: Violeta Gil, Emilio Rivas; Fotografia: Mario Zamora;