Un dia em vaig creuar amb un meteorit
Dates: del 13 de novembre de 2019 al 19 de gener de 2020
Inauguració: dimarts 12 de novembre, a les 19 h
Lloc: Planta 1
Dins del marc de l’edició 2019 del festival LOOP Barcelona, l’exposició recull els treballs de vuit artistes que utilitzen l’espai còsmic com a filtre per representar els desitjos humans, la vida a la Terra i el coneixement. Agrupant diferents formats, les peces de Regina de Miguel, Irene Grau, Abel Jaramillo, Julia Llerena Iñesta, María Molina Peiró, Francisco Navarrete Sitja, Belén Rodríguez i Pedro Torres redueixen l’aparent distància entre l’univers i la quotidianitat. Com si un dia, caminant pel carrer, ens creuéssim amb un meteorit.
Es celebraran, també, una sèrie d’activitats a càrrec de l’artista Cris Blanco i les comissàries i investigadores Núria Gómez Gabriel i Alexandra Laudo. Amb el comissariat de Carolina Ciuti, aquest projecte és produït per LOOP i Fabra i Coats - Centre d’Art Contemporani.
---
En el breu conte La distància de la lluna (1965), Italo Calvino ens parla de la voluntat humana en relació amb objectius inabastables, ficcionant un univers en el qual l’espai que ens separa del satèl·lit es converteix també en metàfora dels desitjos, de les passions i de les obsessions terrestres.
Dirigir la mirada cap al cel estrellat es correspon amb aquell impuls vertical al qual els éssers humans sempre hem respost, un ímpetu del cos que revela preguntes sobre l’origen del món, la necessitat d’orientar-se i la inclinació a explorar. Així mateix, i en diferents èpoques històriques, aquesta acció ascendent ha encarnat la forma del somni utòpic, de la por a la invasió, fins a adquirir els trets d’una futura colonització interestel·lar.
Des de les primeres carreres espacials, la possibilitat d’una expansiva «territorialització» de l’univers es relaciona avui dia amb la incertesa del futur a la Terra, i d’aquesta manera es redueix l’aparent distància entre l’alteritat del cosmos i la nostra quotidianitat. És com si l’espai que habitem, «infinit, indistingible i uniforme en totes les seves direccions» (segons el diccionari Cambridge) adquirís substància física i tangible, i ens obligués a despertar-nos del nostre caminar abstret.
Quan el ja complex debat sobre la naturalesa de l’«espai» va explotar a principi del segle XVIII, com es detalla en la correspondència entre el filòsof alemany Gottfried Leibniz i l’anglès Samuel Clarke, s’enfrontaven dues posicions principals: la racionalista, segons la qual l’espai es corresponia amb la relació de distància o proximitat entre les coses, i l’absolutista, que l’identificava amb una entitat omnipresent i en part reconduïble a quelcom diví. Més tard, Immanuel Kant parlaria de l’espai com d’un concepte abstracte al qual l’ésser humà recorreria per donar sentit al món. D’acord amb la física contemporània, l’espai-temps vindria a ser finalment un contenidor dins del qual ens movem i fluïm, un sistema imperceptible que determina, organitza i afecta la nostra existència.
Abstraient el debat del discurs pròpiament científic i reconduint-lo cap a un context metafòric, la «mirada espacial» oferiria llavors una via per acotar la distància entre l’infinitament gran i el nostre microcosmos quotidià, interrogant aquelles qüestions que ens afecten de prop, segons un moviment a la inversa que des del cosmos interpel·li el cos. Com si, caminant distrets pel carrer, ens creuéssim amb un meteorit.
Reportatge fotogràfic: Xavi Torrent.
