Succeeix cada dia
Artista: Jordi Mitjà
Dates: del 15 de febrer al 27 de setembre de 2020 (agost: tancat)
Inauguració: dissabte 15 de febrer, a les 12h
Lloc: Planta baixa i Planta 1
A cura de Joana Hurtado Matheu
Avís: aquesta exposició es prorroga fins al 27 de setembre de 2020. A causa de la situació sanitària actual per la covid-19, s'han anul·lat temporalment les obres en vídeo Artificial i Traduçoes do original, que es podran veure en línia aquí i aquí, respectivament. Tanmateix, el full de sala també estarà disponible només en línia. El podeu descarregar aquí: Full de sala - Succeeix cada dia.pdf
---
De tots els pesos que carreguen les pedres, el de la metàfora és el més feixuc. Fundacionals en la construcció i decoració de la nostra humanitat, les hem tallat per caçar i sobreviure; les hem agrupat per fer murs que separen i sostres que uneixen; les hem entronitzat i col·leccionat, donant-los formes i llegendes que les han fet parlar.
Hem erigit amb elles un món d’al·legories: imatge del rodamon, és el còdol de la cançó; la llosa de Sísif que carreguem, eternament incansables; o la que ens fa ensopegar i caure, una vegada i una altra, sempre la mateixa, sempre diferent. Però hi ha pedres anònimes i pedres amb nom. Hi ha pedres marginals, com tu, pedra petita, protagonista humil d’algun poema, que de cop dones veu a les grans revolucions: de la fona a les llambordes, és la victòria contra Goliat. També hi ha les pedres precioses i les escollides, com la pedra de Rosetta, la Pedra Negra de la Kaba i les taules dels Deu Manaments –pedres que mouen masses... I masses de pedra que no se sap com han arribat fins on són: del menhir a l’obelisc, dels conjunts megàlits als rocs tel·lúrics, l’apropiació d’aquestes pedres ens ha servit per donar sentit a una data o un fet inexplicable.
El cas més paradigmàtic és el de les pedres fonamentals. La primera que es posa en la construcció d’un edifici ho té tot: anonimat, singularitat i superstició; passat i futur en una sola pedra. Com a auguri de fortalesa, aquest acte d’enterrar per projectar és una tradició que ha saltat de l’esfera religiosa a la civil, i ha substituït així la consagració de bisbes per la foto amb polítics. Hem anat d’una pedra a una altra, d’una imatge a una altra, seguint la passera de la paràbola humanista, però del símbol al fetitxe és la literalitat de la il·lusió la que ha quedat sepultada.
Per qüestionar aquest pes de la metàfora que afeixuguen les pedres, Jordi Mitjà les fa volar. I ho fa ampliant la paradoxa, dilatant la distància entre contraris per desplegar tots els matisos i les tensions de l’entremig. Destapar les contradiccions suposa deixar en suspens qualsevol significat, mostrar la precarietat meravellosa sobre la qual balla el nostre imaginari. L’artista interromp el missatge perquè ens fixem en la matèria i la forma, per introduir interrogants sobre la nostra relació amb l’entorn, des d’una simple pedra fins a l’esllavissada d’imatges que ens parlen, cada dia, des de tot arreu.
Jordi Mitjà recupera i manipula tècniques, objectes, imatges i sons d’allò més diversos. De la troballa atzarosa al maneig del ferro, del món del llibre a la investigació matèrica, de les històries locals als costums en desús, Mitjà treballa relacionant-se amb la zona on viu i on va créixer, l’Alt Empordà. Les seves primeres creacions, diu, les va fer d’amagat amb les restes que va trobar al taller metal·lúrgic del pare, però aquest, creient que eren descarts, les va llençar a la brossa i, des de llavors, mai més ha distingit entre l’art i la deixalla, entre allò que agafa i allò que fa. La seva obra neix, doncs, d’un procés ambivalent entre territori i descontextualització, invenció i còpia, acumulació i rebuig, detonants de la seva pràctica i d’una reflexió sobre l’acte creatiu que desdibuixa els conceptes d’autoria i anonimat, construcció i destrucció, relíquia i residu.
La confrontació entre l’ofici familiar i la pràctica artística recorre la seva trajectòria sense descans. Allò exclòs o marginal és reivindicat com a propi i genuí, allà on es barreja sense jerarquies la cultura popular amb totes les declinacions de l’art que van de l’artesà a l’amateur, de l’outsider al falsificador o al pirata. Invertint la síndrome de l’impostor, Mitjà revalua figures com el famós estafador Elmyr de Hory o Uri Geller, aquell personatge que torçava culleres amb el poder de la ment i de qui ha pres el títol de l’exposició. Succeeix cada dia és l’inici de La meva fantàstica vida, primer capítol d’una autobiografia on Geller explica com d’habitual pot ser allò més increïble. Entre el frau televisiu i l’obrador familiar, apareix l’especulació extraordinària de l’execució quotidiana. L’apropiació i la col·lecció heterogènia més sorprenents es troben llavors amb l’esforç i el desgast del dia a dia. Una dualitat que no es resol però s’integra, un diàleg no excloent entre utilitat i artifici, feina i plaer; i avui, finalment, un reconeixement a la figura del pare, que des de la jubilació ha començat a pintar.
Preguntar-se per l’origen i la fi –l’originalitat i la funcionalitat– de la seva professió el porta a buscar els límits dels elements amb què treballa. Amb la mateixa perseverança que doblega i redueix allò més sòlid, també fa gran i virtuós allò més ínfim, ja sigui oblidat o efímer. Així és com Mitjà explora la dislèxia de les coses. Posa en crisi la representació de les imatges i juga amb l’aspecte i l’ús dels materials, per contradir les aparences i experimentar amb la seva resistència, física i temporal, però també simbòlica, descobrint, amb humor o per la força, les nostres convencions.
Atret pel procés, l’assaig i l’accident, la seva manera de fer es mou entre la intuïció anàrquica i una insistència obsessiva que agafa d’aquí i d’allà per després deixar-ho, reprendre-ho i tornar a començar. Per això massa sovint no ensenya el que fa. Per això aquesta exposició és una aproximació a l’artista amb la compartida intenció d’examinar a fons la seva trajectòria i donar visibilitat a un conjunt d’obra que, fins ara, s’ha ensenyat només de forma parcial i fragmentada pel territori català.
Per a aquesta ocasió, Mitjà ha revisat la seva carrera des d’una mirada actualitzada, és a dir, fent una selecció d’obra anterior a partir de la qual ha creat obra nova. Un projecte específic no exactament inèdit, sinó una versió de versions que s’emmirallen en el temps i l’espai, enfrontant les dues plantes de la Fabra i Coats com en un reflex, però sumant a l’efecte especular un efecte papallona. D’acord amb la seva feina, aquesta revisió no podia ser un simple repàs enrere, res evocatiu ni exhaustiu. Aquí les fronteres entre passat i present es difuminen en una lectura no retrospectiva que queda sense tancar.
En aquest capgirar-ho tot, el principi de l’exposició està al final de l’edifici. L’obra que va motivar la invitació, Dispersió de la primera pedra, és un inflable amb forma de pedra que Jordi Mitjà va fer per a l’exposició Canòdrom 00:00:00, una col·lectiva que ressituava el nou centre d’art de Barcelona. Ubicat fins al 2008 a l’antic convent de Santa Mònica, el seu trasllat fou, però, desafortunat, i aquella inauguració, a l’abril del 2010, sense les obres de rehabilitació acabades, amb un debat obert sobre l’edifici i la gestió del pressupost, fou la primera i l’última.
«La idea de la primera pedra enlairada al cel com a inici d’una nova singladura», assegurava la portada del catàleg. «La primera pedra per l’aire», escrivia en canvi Mitjà, quasi premonitòriament, sobre aquest globus gegant d’aspecte petri que es veia des de la Meridiana. Enlairant-la, en comptes d’enterrar-la com dicta el protocol, l’artista ironitzava sobre l’espectacularitat del gest (significar una pedra qualsevol) i la solemnitat del moment (ampliant la cerimònia a l’espai públic i dissipant-la en el temps, com deia el subtítol de l’obra: Per una inauguració permanent del Canòdrom). Mitjà trastocava així la transcendència de l’acte inaugural i de tota la institució.
Premonitòriament, dèiem, perquè la idea de mantenir viu i permanent aquell gest fundacional va saltar pels aires de veritat quan es va decidir reubicar el centre d’art. Avui, que inaugurem una nova etapa, esperem que més estable, hem volgut portar aquella Primera pedra del Canòdrom a la Fabra i Coats. Però aquesta vegada, perquè no sigui un gest innocu que pugui volar pels aires i arreli de veritat, cal que ho fem juntes. Per això hem treballat amb els dos instituts del recinte, el Martí Pous i La Sagrera (un amb edifici nou i un amb barracons), per fer-la venir. I de camí, en un acte de memòria i autocrítica, reflexionar sobre la constitució dels edificis, la falsa excepcionalitat d’un roc i la impostura de qualsevol acte originari, que no inaugura res que no es pugui desfer i tornar a fer.
Visites gratuïtes tots els dissabtes a les 18h i els diumenges a les 12:30h. Inscripció prèvia a centredart@bcn.cat fins a les 14:30h del divendres previ al cap de setmana. Aforament màxim: 10 persones (mesura covid-19).
Entrada gratuïta.
Crèdits foto 1: Jordi Mitjà.
Crèdits fotos 2-10: Eva Carasol.
