INDISPOSICIÓ GENERAL. Assaig sobre la fatiga

Andrea Aguado, Xavier Arenós, Samuel Beckett, Espai en Blanc, Erick Beltrán, Iñaki Bonillas, Domènec, Marcel Duchamp, Pepe Espaliú, Mounir Fatmi, Eduardo Fukusima, William Kentridge, Marcellvs L., Julia Montilla, Bruce Nauman, João Onofre, Gina Pane, Carlos Pazos, Javier Peñafiel, Perejaume, Nedko Solakov, Sinéad Spelman, Mladen Stilinovic, Alina Szapocznikow, Sam Taylor-Wood.​

Comissariada per Martí Peran

Si el capitalisme industrial produïa mercaderia amb valor de canvi i el capitalisme postfordista es va desplaçar cap a la producció de subjectivitat, avui la plusvàlua es concentra en la autoproducció d’identitat. S’ha imposat la lògica del subjecte de l’autoexplotació. La retòrica de l’emprenedoria i la publicitat ideologitzada són inequívoques : Do it Yourself; I am What I am. Aquesta nova consigna productiva – fes-te a tu mateix - provoca una generalitzada hiperactivitat nerviosa. A cada moment ens trobem desota l’obligació de pendre infinites petites decisions en tots els àmbits (laboral, emocional, social, ..) que han devingut la nova força del treball: no clausuren res i garanteixen el benefici generat per l’ acció constant de la in-quietud. El subjecte s’ha confòs amb el moviment incessant la seva pròpia alienació.

La vida hiperactiva és el paradigma de la pobresa d’experiència atès que comporta un excedent deficitari: tenim moltes experiències però quasi totes són banals. La conseqüència d’això ha estat reconeguda desota diferents enunciats : vida nua (G.Agamben), vida danyada (S.López Petit), societat del cansament (B.Ch. Han), corrosió del caràcter (R. Sennett), fàbrica d’infelicitat (F. Berardi), societat depressiva (A. Ehrenberg),…La fatiga, el dolor provocat per l’autoexplotació, esdevé així inevitable. Però en lloc de representar una condició patològica que ha de ser corregida per tal de tornar a l’espiral insensata de la producció, la fatiga pot representar l’ocasió
pel despertar de la conciencia; el punt d’inflexió a partir del qual s’enceta un procès emancipatori. La fatiga és l’instant de detenció i pausa, el moment del “cansament capaç” (P.Handke) amb el qual comença el sabotatge. La fatiga esdevé així – en qualitat de revolució molecular – l’inici d’una vaga que polititza el malestar.

Si en l’àmbit de l’enginyeria la fatiga designa la disminució de la resistencia dels materials sotmesos a un esforç repetit, en l’esfera de l’enginyeria social, la fatiga representa “la reivindicació esgotada del cos individual que reclama el dret al descans social” (R.Bathes). Amb la fatiga, la hiperactivitat muda en mera producció de detenció. En la negativa a la producció de la fatiga hi roman el principi emancipatori de la deseducació; i en la seva neutralitat hi descansa la promesa, quieta, de tota la diversitat possible. Aquest elogi de la fatiga, emparentat amb les apologies de la
mandra, de l’anonimat, de la desaparició i de la inacció, ocupa en l’horitzó de l’experiència contemporània la posició, capgirant-la, que temps enrere va ocupar la malenconia.

Ara bé, com convertir aquest argument en una exposició?. Com articular una situació que traslladi aquests continguts? Aquests petits reptes , propis d'un camp disciplinar cada dia més empobrit no comporten la pregunta de per què fer una exposició?

Obres noves en exposició

Joana Cera

A causa de la retirada del treball Psyche de Gina Pane per compromisos adquirits abans de prorrogar l'exposició, i atès que Indisposició General. Assaig sobre la fatiga romandrà oberta fins al proper dia 1 de novembre, hem incorporat dos treballs de Joana Cera. La fotografia Sense títol de la sèrie «Llúcia» (1999) suggereix la possibilitat d'intervenir sobre el propi cos i desplaçar-lo així en un altre lloc, allunyat del temps ordinari de vida. En amputar-se la visió per voluntat pròpia, l'artista assenyala un camí cap a un món interior. En una perspectiva ben propera, el treball Sense títol de la sèrie «Ja no hi ha temps» (2009) redunda en la urgència dels actes que ens podrien manllevar d'allà on som i conduir-nos vers l'inconegut.

Obra realitzada gràcies al suport de la Fundación Santa María de Albarracín

Sam Taylor-Wood
A causa de la pròrroga de l'exposició i atesos els compromisos adquirits amb anterioritat, el treball Soliloquy (1999) de Sam Taylor-Wood ha estat retirat de l'exposició el dia 3 de setembre. 

En el context de l'exposició, la fotografia Soliloquy acomplia una doble funció fonamental. D'una banda, tancava el relat apel•lant a un temps estrany construït després del descans absolut. De l'altra, el gran format de la fotografia permetia accentuar la simulació d'una nau central coronada amb un absis que accentuava el caràcter suposadament teològic d'aquest espai.

En la tessitura d'haver de retirar el treball, en lloc de substituir-lo per un altre hem optat per reproduir una fotografia del procés de muntatge. La imatge és espontània i de baixa qualitat, però, malgrat això, ens permet mantenir les mateixes claus argumentals. Al capdavall, allò que ens podia remetre a la tradició iconogràfica del Crist jacent, ara ha esdevingut una mena de recreació d'un davallament de la creu.

​