Ciutat de sorra

Un gran temporal retorna a la sorra de la platja llaunes i plàstics dels darrers quaranta anys. Aquests materials van arribar al mar de moltes maneres, potser a través del sistema de clavegueram, ara materialment més sofisticat que fa centenars o milers d’anys. Les restes d’un pou medieval, ara en un sac de construcció i dins dels magatzems d’un museu, tenen diferents vestigis, encara per identificar, que ens permeten conèixer els hàbits quotidians de persones que van estar aquí molt abans que nosaltres. Pels voltants de l’Estació de França, arran d’una sèrie d’excavacions sota el nivell del mar per construir-hi nous habitatges, es van trobar fragments d’una embarcació medieval que, recentment, s’han museïtzat. Sota la Ronda de Dalt, prop de l’Hospital Vall d’Hebron, en un racó d’una cruïlla de carrers s’acumulen grans peces de formigó que, en un altre moment, constituïen part de l’estructura del Camp Olímpic de Tir amb Arc projectat per a les Olimpíades per Enric Miralles i Carme Pinós. Al centre de Barcelona, concretament al carrer del Paradís, una roda de molí incrustada a terra marca el punt més alt —poc més de 16 metres d’altura sobre el mar— de la que va ser la ciutat romana, el mont Tàber. David Bestué, per a qui totes aquestes referències són molt presents a l’hora de conceptualitzar aquesta exposició, pensa en aquesta roda com un element que s’ho empassa tot, que tritura la ciutat, que la converteix en sorra. 

A Ciutat de sorra, David Bestué proposa una mirada desplaçada cap a la ciutat de Barcelona. Entenent la ciutat com a material i com a símbol, l’artista contraposa la idea projectada i somiada de ciutat —projectes urbanístics ambiciosos en forma de maqueta o la concepció de la ciutat des d’una perspectiva de progrés i avenços tècnics— amb un imaginari a contrapel i popular —en forma d’imatges distribuïdes a la premsa, revoltes o crits a la contra plasmats en diaris que es converteixen en icones, empremtes compartides en el subconscient col·lectiu de tots aquells que habitem la ciutat. D’alguna manera, Bestué construeix una història a contrapel, d’allò que es troba a les vores, mitjançant les engrunes, les restes, les deixalles.

Més que construir un nou imaginari, Ciutat de sorra estableix un marc on es pot jugar amb els temps regirats, remoguts —passats no viscuts, passats recents, presents i futurs que han de venir— per tal de trobar aquelles llavors amb les quals es poden recol·lectar imaginaris de la ciutat —i de l’escultura— com un lloc de possibilitat i potència. Tot i que, en molts casos, treballa des de la matèria descomposta, des de l’objecte polvoritzat i portat al grau zero, la proposta escultòrica és de composició, propositiva. En una analogia amb la poesia, constantment referenciada i que acompanya diferents nivells la trajectòria de Bestué, la seva concepció del temps —la convocatòria de temps històrics— mitjançant l’escultura es pot vincular amb la de Juan Ramón Jiménez amb l’escriptura: «[…] una escritura de tiempo, fusión memorial de ideología y anécdota, sin orden cronológico; como una tira sin fin desliada hacia atrás de mi vida». L’exposició reuneix obres de producció nova i recent que integren, en la seva constitució, elements materials vinculats a la ciutat que, d’alguna manera, capturen la seva vida més afectiva i poètica, així com obres d’autoria diversa que han estat cedides per diferents institucions i que, d’una manera o una altra, són portadores de la imatge col·lectiva de Barcelona.

A la planta baixa, a nivell de terra, es despleguen elements de passats no viscuts per l’artista. Bestué convoca, sense jerarquia ni ordre, una sèrie d’objectes i materials que, en conjunt, conformen una mena de museu (trencat) de curiositats en el qual es barregen diferents temps històrics i indefinits. No es tracta de formes específiques del passat sinó, més aviat, del passat brut. Dos triangles —referència a les falques de granit d’Ulrich Rückriem instal·lades al Pla de Palau— de paper de diari triturat, de residus de la ciutat, ens donen la benvinguda; el plec amb la darrera mostra presa de la Stachys maritima, planta que neix i habita a les dunes marítimes i que, actualment, està extingida a Barcelona; o una bobina amb una corda produïda amb palmera triturada i que remet a l’origen tèxtil de la fàbrica on s’ubica l’exposició, conviuen, juntament amb altres elements, sota una il·luminació proporcionada per una recreació del sistema d’il·luminació de la Font Màgica de Montjuïc i un aplic MBM-2.

Les imatges, poc vistes anteriorment en exposicions de Bestué, tot i que estan contínuament presents en els seus processos de treball, així com en les seves publicacions, adquireixen un gran protagonisme a la primera planta. Ens situem en un marc temporal que abraça, aproximadament, des del 1979 fins al 2011, des del primer ajuntament democràtic de la ciutat fins a la fi d’un cicle i l’inici d’un nou paradigma polític amb el moviment del 15M. Bestué ha fet un escombratge de tots els números de La Vanguardia d’aquell període. Aquest exercici —contràriament a allò que té d’inert el material escultòric— és una manera de treballar amb el temps, amb els fets, i portar-los al present. Les quatre projeccions —destruccions, maquetes, contra i cordes, entès, aquest últim, com una manera de filar temàtiques que es mantenen constants al llarg d’aquesta ingent lectura—, es contraposen al conjunt de maquetes, com a representants de la ciutat projectada, ambiciosa, ideal. Milers d’imatges que reflecteixen una mena de canvi d’ànim de la ciutat, alhora que una pèrdua o desfiguració de la imatge. El ritme de les projeccions s’acompanya, a més, d’un fil musical compost per Hidrogenesse, una melodia popular que ens assenyala alguns d’aquests esdeveniments que formen part de l’imaginari.

El present i la potència de futur habiten la planta superior. Il·luminada, per primer cop, amb llum natural, aquesta sala acull matèria fresca, viva. Un mur cobert parcialment amb pètals de diferents flors de la ciutat es fusiona amb l’horitzó; peres de sucre pengen per sobre nostre; una esquena desitjosa, feta amb deixalles de la ciutat com ara paper de diari, buguenvíl· lea o fragment de pedra d’una façana; els pilars ens envolten en erotisme i desig perquè, igual com passa amb la poesia d’Olvido García Valdés, la investigació escultòrica de Bestué a Ciutat de sorra és, al mateix temps, retenir (registrar, assenyalar el que és injust en un moment en què vivim en un present continu) i abocar (projectar desig, plaer i, per què no, una mena de conciliació o optimisme pel que sigui que ha de venir).

Per a Bestué, la llavor és un element que revoluciona l’entorn, que transforma la realitat i que possibilita un futur, igual que trobar el catalitzador perquè la resina cristal·litzi, un detonant. 

Comissariat per Marta Sesé.

Amb el suport de: La Vanguardia, Hangar, Urbidermis i TMB.​

__​​

David Bestué (Barcelona, 1980) és un artista interessat en les relacions entre l’art i l’arquitectura. Ha fet treballs sobre Enric Miralles, Viaplana i Piñón, El Escorial i la història recent de l’arquitectura i l’enginyeria a Espanya. Un altre dels seus focus d’interès és la relació entre l’escultura i el llenguatge, visible en algunes de les seves exposicions, com ara ROSI AMOR, al Museo Reina Sofía (Madrid, 2017); Pastoral, a La Panera (Lleida, 2021); o Aflorar, al Museo Jorge Oteiza (Pamplona, 2022). També ha comissariat diverses exposicions, com ara El sentit de l’escultura a la Fundació Joan Miró (Barcelona, 2021). 

Marta Sesé Fuentes és graduada en Història de l’Art per la Universitat de Barcelona i màster en Història de l’Art Contemporani i Cultura Visual per la Universitat Autònoma de Madrid, la Universitat Complutense de Madrid i el Museo Reina Sofía. Treballa i investiga des de la pràctica del comissariat, l’edició i la crítica d’art. ​