Capítol I. Crònica. Narració, història i subjectivitat

​Diana Artus / Patricia Esquivias / Aurélien Froment / Ana Garcia-Pineda / Toril Johannessen / Pere Llobera / Antonio Ortega / Richard T. Walker

+ Raymond Pettibon / Josep Ponsatí / Àngels Ribé

Comissariada per David Armengol i Martí Manen

 I. Crònica. Narració, història i subjectivitat és el primer capítol d’El text: principis i sortides, un programa d’exposicions centrat en el paper de l’escriptura en l’art. A manera de símil literari, el programa manté un esquema heretat de l’estructura del llibre: un pròleg, tres capítols centrals i un epíleg. Cadascun dels capítols es dedica a una manera específica d’entendre el relat des de la pràctica artística, cosa que, a través d’un exercici de correspondència conceptual entre qui escriu i qui llegeix, ofereix tres possibles relacions emocionals entre l’art i el seu entorn immediat. En un primer lloc, la crònica com a transmissió subjectiva d’un esdeveniment. A continuació, la flexibilitat del relat fictici (II. Fugides. La ficció com a rigor, març-maig). I, per acabar, el compromís fort i directe que exhibeix el manifest (III. Manifest. Art avui, davant els dubtes, maig-juliol).

Com a tipologia de text, la crònica implica la narració d’una situació. Mitjançant un temps, mitjançant una posició específica, la crònica reflecteix una història susceptible de veracitat, un relat sorgit de la realitat i l’experiència que comporta un grau de subjectivitat en les maneres de narrar i transmetre uns esdeveniments. Formes pròpies i singulars que assumeixen al mateix temps un repte més destacat, més solemne: la capacitat d’exposar davant dels altres el que és davant nostre, el que ens envolta o el que, segons creiem, mereix ser explicat.

De manera directa (la primera persona) o indirecta (la tercera), l’experiència viscuda implica que la crònica tingui alguna cosa de passeig, alguna cosa de rastreig, alguna cosa d’investigació i —també— alguna cosa de crítica. Un factor humà que invita a múltiples possibilitats de redefinició del que s’ha esdevingut. Una vivència que genera diferents mirades, actituds i reaccions emocionals. En definitiva, un impuls que comença en qui observa i narra per dirigir-se després a les persones que reben i interpreten des de la seva pròpia individualitat o pertinença col·lectiva. 

Ja sigui a través de l’ús de registres tan dispars com l’escriptura, l’oratòria, la imatge, l’objecte, el so i l’acció, l’exercici narratiu en la crònica és habitual —i fins i tot inherent— en la condició d’artista durant tota la història de l’art. Una tasca d’anàlisi i especulació sobre la realitat —més romàntica i disfuncional en alguns casos, més activista i pràctica en altres— que dóna lloc a aproximacions a l’entorn immediat capaces d’alliberar-se dels paràmetres estrictes que dominen la nostra vida quotidiana. I aquí resideix la potència del paper d’artista-cronista: en la seva capacitat d’incidència crítica a base de prescindir, en la mesura que ho consideri oportú, de les normes establertes i mantenint, alhora, un contacte amb la realitat.

Crònica. Narració, història i subjectivitat explica amb diferents maneres d’abordar la condició d’artistes com a cronistes del present. Narracions flexibles i lliures que, d’una manera o altra, converteixen l’exposició en una col·lecció de relats fragmentats en què les paraules, les imatges i els objectes funcionen com un text expandit en l’espai i el temps. Un text en què l’usuari llegeix a través dels seus moviments.