Això no és una exposició d'art, tampoc

Amb: Antonio Gagliano, Antonio Ortega, Benjamin Seror, Christian Jankowski, Fabienne Audeoud, Gabriel Pericàs, Joan Morey, João Onofre, Laia Estruch, Ryan Rivadeneyra i Tamara Kuselman.

Comissariada per David G. Torres

La interdisciplinarietat és una de les expressions més desgastades en l’art contemporani. Aquesta fa referencia bàsicament a la multiplicitat de medis que utilitzen els artistes: vídeo, fotografia, instal·lacions, dibuix, pintura… I també a la possibilitat d’hibridació amb d’altres disciplines: cinema, teatre, dansa, escriptura… No obstant, per què parlar de tanta interdisciplinarietat quan l’art continua enclaustrat en formats de presentació i distribució en declivi.

L’exposició apareix com a resultat final i privilegiat de pràctiques amb temporalitat efímera, desenvolupant-se en formats que no responen al d’obra final disposada per ser exhibida i després guardada amb d’altres. Òbviament, no és una qüestió nova, i el projecte “Això no és una exposició, tampoc” no pretén analitzar l’exposició com a format final de presentació de treballs en art. De fet, aquest “tampoc” del títol no sols és una referència irònica a la idea de l’obra com a procés inacabat de Duchamp (el “même” de “La mariée mise à nu par ses célibataires, même”), també és un gest cap a moltes propostes recents que han buscat indagar en l’exposició i les seves alternatives (per exemple, el projecte “Alternativas a la exposición” de Beatriz Herráez al CASM al 2005, l’assaig “Salir de la Exposición (si es que alguna vez habíamos entrado)” de Martí Manen i editat per Consonni, o més explícitament, el projecte “Esto no es una exposición” de Carles Guerra al Centre Huarte al 2008. Tampoc és una exposició de tesis, perquè insistiria en la vàlua d’un format que el mateix projecte posa en qüestió: l’exposició i la possibilitat d’establir un discurs a través d’una sèrie d’obres. A part, la mateixa idea d’intentar desenvolupar una tesis estaria relacionada amb el desig pre-modern de voler obtenir algun tipus de conclusió. “Això no és una exposició, tampoc” és un projecte prospectiu en el que donar cabuda a algunes pràctiques artístiques, els formats dels quals són híbrids i impliquen diferents temporalitats.

Més enllà de raons econòmiques explícites, la crisis actual és una crisis sistèmica, en la que una de les raons de fons és el canvi de paradigma en les maneres de distribució del coneixement i la informació. Aquest canvi de paradigma dins l’art implica, de facto, la posada en pràctica de l’anhelada —i perseguida des dels anys setanta— desmaterialització de l’obra d’art, en la mesura en les propostes dels artistes existeixen en multiplicitat de suports i circulen en diversos formats. O dit d’una altra manera, implica que la qüestió del format passa a un segon pla, i que allò que es presenta, ofereix o mostra, esquiva el fet d’una classificació formal, que s’explica sigui d’una manera o d’una altra: vídeo, llibre, instal·lació, performance, conferència… En aquest desplaçament, justament, reapareixen re-apropiades pràctiques que en els setanta, en un altre context de crisis, especulaven amb noves formes de presentació de continguts a través de la presència de l’artista, en especial laperformance i la seva documentació en diferents registres. “Això no és una exposició, tampoc” presenta el treball de creadors en els que el punt fonamental no està en l’obra, en el resultat final o en el que s’exposa, sinó en el que s’explica: per als que el què ha desplaçat definitivament al com. Tenir quelcom per explicar és la clau, encara que aquest quelcom estigui compost de petites peces o construït des de la pròpia impossibilitat de narrar, recuperant tècniques com la del “cut-up” de William Burroughs, en un retalla-i-enganxa contemporani; en una narració fragmentària en la que es barregen referències a la història de l’art i la música pop (Benjamin Seror); un repàs subjectiu en el que la trajectòria personal s’entrellaça amb la història del disseny modern (Gabriel Pericàs); diversos esdeveniments units per un fet històric arbitrari (Antonio Gagliano) o fets anecdòtics (Ryan Rivadeneyra), que generen un breu argument (Tamara Kuselman) i que prenen la forma d’un llibre, una conferència, una performance, un vídeo, o una sèrie d’objectes i dibuixos. Narrativitat o relat i subjectivitat o presència de l’artista impliquen: per un costat, un replantejament del treball de l’artista i de l’espai que ocupa (João Onofre), el seu paper i la seva capacitat per provocar certes disfuncions en els medis de masses, diluint el seu treball en la distribució d’informació general (Christian Jankowski) o qüestionant l’autoria i la voluntat de notorietat de l’artista a través de la seva presència com a icona i com a productor de fetitxes (Antonio Ortega); i d’altra banda, la re-actualització de pràctiques performatives impliquen la necessitat de recuperació d’un espai d’experiència, en el context de les pràctiques artístiques contemporànies, ja sigui recorrent al concert o l’actuació a través de una reconsideració de les atribucions de gènere (Fabienne Audeoud), la recuperació de les experiències híbrides entre performance, dansa i teatre dels setanta en una coreografia
(Laia Estruch) o evidenciant les relacions de poder i de submissió entre artista i públic (Joan Morey).

“Això no és una exposició, tampoc” intenta presentar algunes estratègies d’artistes contemporanis de diferents contextos, que manifesten una tendència a desenvolupar diferents narratives a través de la presència de l’artista i la performance o la performativitat de l’obra. No és una exposició, no mostra, sinó que presenta, fa present. En aquest fer present, el què torna a ser prioritari al com, i així, moltes propostes segueixen diferents estratègies de visibilitat, explicant el mateix de diverses maneres: en performance o amb objectes; a través de l’experiència o la documentació. D’aquesta manera, finalment, “Això no és una exposició, tampoc” sí que és moltes coses: una exposició; una programació deperformances; passis de documents i vídeos; una publicació/pòster; una web.