Cable City Dance Cable City Sea

L’obra de Rossella Biscotti aprofundeix en la història material i afectiva dels espais que habitem, tot desgranant sistemes de significació i xarxes relacionals entre allò humà i allò no humà. La seva pràctica, que combina cinema, so, escultura i performance, explora el funcionament d’ecosistemes tan oberts, canviants i polifònics com els imaginaris col·lectius i els suports que els condicionen, bé siguin narratius o materials. Vinculant l’art amb la història, l’arqueologia, l’antropologia, les ciències ambientals, la geopolítica i l’activisme, qüestiona els usos i abusos del poder global mostrant tot allò que viu al marge del discurs oficial.

Per a l’exposició de la Fabra i Coats, Biscotti presenta dues grans instal·lacions que ocupen dues plantes del Centre d’Art: The City, una projecció multipantalla sobre una ciutat neolítica, i The Journey, una obra sonora sobre el Mediterrani, cadascuna d’elles acompanyada d’una obra escultòrica: Trees on Land i Drifting respectivament, que ens porten a un cementiri d’oliveres i ens endinsen en el mar. Entre els dos pisos, una obra les uneix físicament i conceptualment des de les entranyes de l’edifici: A Conductor, un cable reciclat d’una central nuclear desmantellada que està connectat al corrent elèctric del Centre d’Art i proporciona l’electricitat de tota l’exposició. 

A la planta baixa, el jaciment de The City ens fa anar sota terra per interpretar, conservar i arxivar les restes d’una ciutat prehistòrica. Això, però, crea un buit allà on no n’hi havia cap i, alhora, genera noves capes de sentit descontextualitzades (dietaris, caixes, dades...). Igualment, les peces de ceràmica de Trees on Land, fetes amb cendra d’olivera i argila, ens parlen del forat deixat pels arbres incinerats, la terra nua que queda després del foc provocat per contenir la propagació d’un dels bacteris vegetals més devastadors del món. L’excavació com a obertura interpretativa es troba amb l’extracció com a trau, una dislocació que manipulem activament des del present. Ho veiem amb A Conductor, un exemple dels interessos que pot arribar a amagar un material que l’artista reutilitza per reconnectar amb la societat. Posant l’accent en qüestions tan candents com la guerra energètica, l’energia nuclear, la regulació ambiental i el reciclatge, Biscotti crea un petit curtcircuit en la institució artística: l’obra s’apropia de l’energia del Centre d’Art, il·luminant i connectant tota l’exposició, aquí de forma invisible al públic, mentre que a dalt apareix com un laberint de tentacles. Contra el pes i l’opacitat d’allò subterrani, ancestres, arrels i cables són extirpats, traslladats, enterrats de nou en un arxiu o cremats i convertits en nous senyals culturals i, per tant, polítics.

A la planta de dalt, la narració sense imatges de The Journey ens capbussa al mar, ampliant sense límits el rang acústic i metafòric del bloc de marbre que trobem en l’origen del viatge, una pedra de vint tones que l’artista va fer carregar en un vaixell mercant i que després de tres dies navegant entre Itàlia, Malta, Tunísia i Líbia va llençar al mar. Aquesta paràbola relaciona l’explotació de les pedreres de Carrara amb un dels punts crucials que uneixen Àfrica i Europa, per on passen i moren avui milers de migrants i per on han passat i mort pescadors i flotes navals de tantes batalles, des de les guerres púniques fins a la Segona Guerra Mundial. Dos enclavaments naturals, la muntanya i el mar, que per acció o inacció humanes viuen de la destrucció. Per això el viatge no és només el que fa la roca, sinó el de totes nosaltres seguint-ne el recorregut i les implicacions que apunten més enllà d’ella mateixa. Per això, aquí, les ones del mar són ones sonores i electromagnètiques, que ens fan descobrir totes les textures de l’extracció del marbre o del viatge a alta mar (entre senyals de ràdio, ocells, ventades, la vibració del motor o les paraules de mariners i activistes) per dir-nos que no hi ha matèria ni paisatge que sigui mut. A la mateixa sala, submergida en el vaivé del mar, trobem Drifting, una sèrie escultòrica que evoca el plàncton, un llit erràtic d’organismes microscòpics que floten al fons marí i un dels principals productors d’oxigen del planeta. Aquests invertebrats fets d’aire bufat i vidre de Murano s’entrellacen amb els braços elèctrics d’A Conductor en un ball tant físic com eteri.

A baix, la foscor i la buidor ens obliguen a afinar la vista, a buscar empremtes per trobar les mans de la humanitat i fer-nos veure fins a quin punt manipula i transforma el seu entorn; a dalt, en canvi, la llum i l’amplificació d’allò més indiscernible ens conviden a afinar l’oïda per fer palesos els milers d’interessos que ens envolten, i alhora, per dedicar temps i atenció a allò que ha quedat oblidat o relegat als marges. Amb aquest doble exercici crític que ens porta d’allò micro (restes arqueològiques, microorganismes, microhistòries) a allò macro (discursos cientifistes, estructures de poder, condicionants materials) i viceversa, Biscotti ens descobreix el que normalment no es veu o no es vol veure, ja sigui perquè no és perceptible, perquè està intencionadament invisibilitzat o perquè és minimitzat per la indiferència d’una àmplia majoria. 

Revelar les polítiques de visibilitat per exposar les infraestructures i els seus canals d’informació invisibles ens fa prendre consciència de dues coses: d’una banda, de les estratègies de control i de l’impacte que exercim sobre el nostre entorn, és a dir, de tot allò que s’oculta sota l’aparent superficialitat d’aquestes inabastables masses de terra i aigua (o cendra, marbre, vidre, aire...); i de l’altra, de com donem sentit al que ens envolta ignorant el paper actiu de la cultura material. Perquè copsar els paral·lelismes entre la comunitat que és desenterrada i la que desenterra, entre l’acció devastadora del bacteri i el foc per combatre’l, entre les ones del mar i les del so, entre l’energia del plàncton i la d’un cable reciclat, ens porta a qüestionar la concepció etnocèntrica que tenim del món en termes de patrimoni, energia o paisatge, però també de vida i mort.

Viure en el món implica fer-lo, crear-lo. El que ens sembla un desert excavat i la immensitat del mar, ens diu Rossella Biscotti, també és un paisatge construït, que estructura la nostra experiència i visió del món. La manca d’una imatge o perspectiva absoluta que pugui unir la multiplicitat de mirades i veus d’aquests dos espais no només ens serveix per reflexionar sobre l’articulació de les societats, actuals o pretèrites, sinó que facilita noves percepcions sobre la nostra implicació amb l’entorn. I si la nostra interacció crea la concepció que tenim del món, també la pot canviar.​​​

18/11, a les 12.00 h - Inauguració amb servei gratuït de cangur per a infants a partir de 4 a 12 anys, d'11.30 a 14.00 h. Més informació, a l'enllaç.
Cal reserva prèvia: activitats-centredart@bcn.cat.

Amb el suport de:

                              ​