Una festa. De música, de ball, de ritme i de reivindicació... Nakany Kanté és una dona menuda, que aconsegueix omplir l'escenari amb la seva força i el seu ritme. Només aparèixer desborda entusiasme, ganes d'agradar, de connectar... Ganes de cantar i de ballar; ganes de fer cantar i de fer ballar al seu públic. Nakany Kanté va presentar el passat divendres 5 de maig el seu segon treball discogràfic, Naka, al Centre Cívic Besòs en el marc del Barcelona Districte Cultural. I ho va fer com ho fan les veritables estrelles, davant d'uns espectadors tan entregats com ho estava ella mateixa i que provaven de seguir amb el seu cos (peus, cames, cintura, braços, coll i cap) l'endiablat ritme de les cançons de la Nakany.

La cita en el Centre Cívic Besòs, la segona de la programació del Barcelona Districte Cultural, va començar molt abans del concert amb la inauguració de l'exposició A peu de tanca, que -organitzada per Stop Mare Nostrum- reuneix el treball del fotoperiodista Antonio Sempere sobre la situació que viuen els migrants que volen traspassar la frontera sud espanyola. I va ser durant la presentació de la mostra que es va poder escoltar una primera cançó de la Nakany, dona compromesa que en moltes de les lletres de les seves cançons explica la situació dels africans que volen arribar a Europa. Però no només parla d'ells; també ho fa dels nens que viuen al carrer en les seves terres africanes i de les dones a qui no deixen fer allò que volen, com li va passar a ella mateixa, a qui no permetien cantar. A les dones, precisament, va dedicar una de les cançons que va interpretar al Besòs; una cançó que, com tota la resta de les que va presentar durant el concert, va provocar un terratrèmol d'emocions i gaudí.