Li posen sentit de l'humor, perquè són dels que pensen que tot en aquesta vida és millor amb humor, però això no vol dir que se'n riguin. Res més lluny! Dúo Fàcil, que no són dos sinó tres, han construït un espectacle a partir de la història d'un amic que va venir des de l'Índia buscant un món millor... Però ells han trobat molts dels seus somnis a Bollywood, la meca del cinema indi, els seus balls i la seva música.

- L'obra parteix de la història d'un amic vostre, oi? Per què la vau trobar inspiradora?
Si, l'obra parteix de la història de Palwinder Nijjar, un amic del nostre director, Juanjo Cuesta, que ha acabat essent amic de tots. En Palwinder va venir del Punjab fins a Barcelona, passant per Budapest, ara farà nou anys. Aquí va començar a construir-se l'entorn i la vida i s'ha trobat de tot. Buscàvem inspiració per fer un nou espectacle i ens vam adonar que la teníem al nostre costat, amb en Palwinder.
Qualsevol història pot ser inspiradora si qui la comparteix és algú com en Palwinder. Ell ens ha regalat la seva història, a més a més ens ha fet de coreògraf i de suport principal a l'espectacle. Vam gravar més de tres hores de converses amb el Palwinder perquè el Marc Rosich tingués material per la dramatúrgia, i nosaltres vam improvisar a partir de les coses que ell ens explicava i de les situacions que se'n derivaven.
El Palwinder va exercir de representant de les històries interessants que hi ha sobre el fet migratori i l'adaptació al lloc. És una de les tantes històries que es podrien explicar en un escenari.

-Com us vau posar en contacte amb el Marc Rosich i com ha estat el treball que heu fet amb ell?
Primer de tot vam buscar tota la informació possible sobre l'Índia, la història, la geografia, la mitologia, el folklore... Vam buscar material literari, com contes, textos que parlaven sobre la immigració, vam mirar pel·lícules de Bollywood, tutorials indis al youtube sobre de com fer-se un turbant... Llavors vam començar a fer, per un costat, improvisacions sobre tot aquest imaginari col·lectiu i, per l'altre, a preparar les coreografies d'en Palwinder... però no teníem ni idea de com construir un argument amb tot aquest material.
Així doncs li vam demanar ajuda a en Marc Rosich, que en aquell moment era professor de dramatúrgia a l'Institut del Teatre, perquè teixís i donés sentit a tot el material que nosaltres havíem generat. A ell se li va acudir gravar una conversa amb el Palwinder, i la seva experiència -repartida entre tres personatges- ha acabat sent la base combinant aquesta història amb l'estètica i l'estil Bollywood de les improvisacions.
A més cal dir que hem tingut sort amb en Marc perquè ens ha deixat reduir el text, modificar-lo, canviar-lo, reconstruir-lo i tot el que fes falta.

-Com fer humor amb un tema com la immigració? Com definiríeu el vostre humor i per què heu decidit fer d'ell el vostre principal senyal d'identitat?
Som dels que pensem que s'hauria de fer humor amb tot. L'humor és una manera de parlar d'allò que ens passa a la vida, fa les situacions més humanes i ens les ensenya des d'un punt de vista que no estem acostumats. L'humor no està renyit amb el respecte, i es pot parlar amb respecte i humor a la vegada. No ens riem de la immigració, busquem la comicitat i l'humor en situacions que es generen.
De fet aquesta és la nostra manera de fer humor, buscant-lo en les situacions en si i no tant en el tema. El riure ens ajuda a treure resistències al públic, a posar-lo en comoditat i en confiança en nosaltres, i això ens permet arribar molt més en els moments dramàtics. Nosaltres diem que fem humor de coses serioses, i ens prenem molt seriosament l'humor.

- Com heu treballat les músiques i els balls de Bollywood?
Doncs en Palwinder Nijjar, a part de regalar-nos una part important de la seva vida perquè l'exposem, també és ballarí de bhangra professional. Aquest és un ball folklòric tradicional de la regió del Punjab del qual en Palwinder fa classes a centres cívics de Barcelona, de manera que ens ha hagut de fer classes prèviament a nosaltres i muntar-nos algunes coreografies que surten a l'espectacle.
Per altra banda també hi ha l'Ester Sabaté que és professora de dansa a l'IT i ens havia tingut com a alumnes (i no destacàvem per ser molt bons, precisament). A ella li vam demanar si ens podia ajudar amb el treball de cos i no només ens va ajudar moltíssim sinó que ens ha fet unes quantes coreografies més i ha sabut fe dels nostres defectes unes "virtuts".

-Creieu que el vostre espectacle pot agradar a persones migrants procedents de Bombai? S'hi veuran reflectits?
Ho creiem. Ho creiem pel fet que nosaltres estem convençuts que ho hem treballat des del respecte i la màxima delicadesa envers les persones migrants (en aquest cas procedents de l'Índia), perquè el nostre company de viatge, en Palwinder Nijjar, ha estat el nostre costat en gran part del procés i ens ha ajudat amb el seu ull extern i la seva experiència i perquè per sort, hem tingut públic procedent del Punjab o Bombai... que realment els hi ha agradat.
En el moment en què expliques una realitat o una experiència viscuda en primera persona per algú pròxim a tu, és molt probable que altres persones s'hi vegin reflectides. La història que expliquem, malauradament, l'estan vivint avui en dia, contínuament, moltes persones més enllà de l'Índia, per tant són molts els que a la vida d'aquests tres personatges hi poden trobar ressò del seu viatge o del d'un conegut seu. Tanmateix, tot i que l'espectacle està centrat en ells és interessant veure com la nostra societat, "la gent resident aquí de tota la vida", qui convivim amb les persones migrades, posem un mirall davant nostre per veure quin és el nostre comportament vers aquest col·lectiu. Ens hi veurem reflectits tant nosaltres com ells.

-Com heu evolucionat com a companyia des de Y me morí?
Creiem que hem evolucionat molt bé, si més no estem molt contents de cap a on hem anat, ja que de moment hem pogut fer dos espectacles i esperem que la cosa segueixi. Tot ha sigut molt fluid, ens hem entès molt bé, hem tingut moltes ganes de jugar, de gaudir de nosaltres, del teatre, de les històries que podíem explicar... I, sense adonar-nos-en, hem anat avançant i evolucionant com a companyia. Ha sigut un procés molt net.
És veritat que, de mica en mica, anem veient que ens hem de professionalitzar molt més, no en l'aspecte interpretatiu sinó en l'organitzatiu. Nosaltres hem estudiat per ser actors, ara estem aprenent a tirar endavant una companyia, això a l'Institut del Teatre no t'ho ensenyen. Aquí és on veurem si la companyia pot acabar de fer una evolució total per tal de poder seguir creixent.
Tot s'ha de dir que Dúo Fàcil ha crescut gràcies a la seva parella Líquido Teatro, és a dir, en Juanjo Cuesta-Dueñas, el nostre director. Per començar a caminar necessites que algú te n'ensenyi... I ell ens ha ensenyat a caminar, actuar, fer factures, llogar furgonetes, estimar el teatre, etc. Esperem seguir aprenent.