Hi ha coses que sembla que només es poden parlar amb els germans, perquè només els germans, que són qui ens coneixen des de sempre, que són qui saben qui volíem ser i que són qui poden reconèixer clarament en qui ens hem convertit, podran entendre. Només ells sabran desxifrar el que queda de tot allò que vàrem somiar i desitjar que seríem i, de vegades, només ells ens poden ajudar a tornar a trobar el desig quan sembla que l'hem perdut definitivament.

Això és el que els passa a les tres germanes d'IF (L'últim desig), perquè saben què desitjaven elles quan eren petites i intueixen què podia desitjar la seva mare que acaba de morir. Que saben en què van quedar els somnis de la seva mare i que no volen seguir desitjant cada cop que es troben una pestanya acabada de caure o que veuen passar una estrella fugaç si no és que estan segures que aquests desitjos podran arribar a convertir-se en realitat.

Aquestes tres germanes són Vero, Glòria i Alba, és a dir Vero Cendoya, Glòria Sirvent i Alba Florejachs. I Vero Cendoya, a més, és qui ha decidit convertir aquest text de Natza Farré sobre l'escenari en una història que malgrat que viu de les paraules no podria comprendre's sense el moviment, que sense arribar a ser dansa sí que exagera i conceptualitza els gestos quotidians que ens ajuden a fer-nos entendre per convertir-los en una part més del ritual del desig.

IF ('últim desig) parla dels anhels de tres dones que, arribades a la meitat de la seva vida, no han aconseguit convertir els seus somnis en realitat. IF parla del desig, ja sigui de reconeixement, de sexe, de plaer, d'amor, d'alcohol... IF parla de dones i ho fa amb una mirada femenina, feminista i també carregada d'humor, d'un humor negre, diríem que d'enterrador...