Diu que es passa "pel forro" el que la gent pugui pensar del cuplet. I ella el reivindica com a gènere per explicar històries des de l'escenari. Això és el que fa a Versiones parciales y erróneas de mi vida y mi gloria, un espectacle que no parla del món de les vedettes sinó de "la barbàrie dels excedents alimentaris i humanitaris". Ella és Glòria Ribera a qui no només coneixeu sinó a qui ja heu sentit cantar: ho va fer als dos espectacles de José y sus hermanas que s'han vist al nostre circuit: Arma de construcción masiva i Los bancos regalan sandwicheras y chorizos.

-Com va néixer aquest espectacle i com el teu interès pel cuplet?
La llavor d'aquest espectacle va ser el meu Treball Final de Grau en Art Dramàtic de l'Institut del Teatre de Barcelona presentat el juny del 2018. La meva devoció pel Paral·lel ja em venia d'abans de mudar-me a Barcelona, el que no sabia és que en quedés tan poc!
L'interès pel cuplet en sí em ve de fa uns cinc anys, redescobrint la Guillermina i la Feliu vaig anar tirant endarrere fins a trobar-ne tantes com la Bella Dorita, Ramoncita Rovira, Amalia Molina, la Chelito...

-Què tenen els cuplets i músiques com el tango, el fandanguillo, el foxtrot i el pasodoble per decidir reivindicar-los des de l'escenari?
Gairebé totes es podrien ensacar dins del gènere xico, i com a tal tenen melodies i lletres fàcils i enganxoses. Tracten temes tabús, perillosos o censurats, fa cent anys i avui també.

-Per què creus que han caigut en l'oblit i fins i tot són vistos amb menyspreu?
Hi ha qui diu que aquest gènere, com la sarsuela, va ser, en part, fidel al règim franquista, des de Conchita Piquer a Marisol, per això ara s'identifica amb l'etiqueta d'espanyolitat. Jo penso que totes les artistes es guanyaven la vida com podien, igual com fem ara, per això em passo pel forro el que pensi la gent.

-Creus que és prou conegut el passat de Barcelona com a capital del món de les vedettes?
Crec que és molt poc conegut. Els turistes van als musicals de Londres i al flamenco de Barcelona, això és el "tipycal Bcn" avui: flamenco cada nit. Algú hauria d'apostar pels cuplets i les vedettes com a símbol barceloní. Malauradament, al Paral·lel, avui hi semblen més autòctons els mojitos o la pizza que les vedettes.

-Com has anat construint l'espectacle i com et prova ser la seva autora, directora i actriu principal?
A partir de cuplets, fandanguillos i pasosdobles expliquem la barbàrie dels excedents alimentaris i humanitaris des del nostre territori, Ponent. Evidentment som totes de poble, però no per això menys modernes, a l'espectacle els cuplets es confonen amb rap i reggaeton.
He tingut uns intèrprets molt creïents i una ajudant de direcció molt eficient. Tot això, més la llibertat d'escriure exactament el que una vol dir, és molt satisfactori.

-T'has trobat còmode sense el suport de José y sus hermanas?
Realment vaig tenir tot el seu suport perquè aquella temporada combinava aquest procés de creació amb el procés de creació d'Arma de construcción masiva, la segona peça de José y sus hermanas, coproduïda pel Festival TNT.
A més a més, la Sílvia Ferrando era la meva tutora de l'Institut del teatre i m'assessorava dramatúrgicament.

-Penses continuar portant en paral·lel la teva trajectòria en solitari i com a companyia?
Tinc moltes ganes de seguir fent coses "paral·leles", hi ha tantes cançons bones per destapar! Venen projectes no tan sols en territori català, a Madrid tenim amigues cupletistes amb ganes de fer xarxa.

-Trobarà l'espectador paral·lelismes en el tipus de llenguatge?
Sí, suposo que l'espectador trobarà paral·lelismes entre el llenguatge de Versiones i José y sus hermanas perquè també treballo sense personatges, perquè també utilitzo dades reals i perquè la majòria de les cançons de José y sus hermanas les canto jo i són escollides o escrites per mi mateixa.