Si algú es fa dir La Chunga és que somia a tocar el cel del flamenc. Si algú busca el recer d’una de les més grans, és perquè no vol que ningú la pensi petita. Si algú s’emmiralla en aquella dona que, nascuda a França a finals de la dècada dels anys trenta del segle passat, feta a Barcelona, va conquerir amb el seu ball els tablaos més populars i les ments més il·lustrades (des d’Alberti a Picasso, de Leon Felipe a Dalí), és que està disposat a portar les seves melodies a tot aquell que les vulgui sentir, des del connoisseur fins al profà, des del cantaor de palos a l’aspirant a deixeble de palmero.

La Chunga que ara ens visita té una vida més curta que la d’aquella mítica bailaora, però igual d’apassionada perquè la formació s'ha proposat des de fa poc més de dos anys, quan van néixer com a grup, fer arribar el flamenc a qui se l’estima i a qui no el coneix, a qui no hi està familiaritzat i a qui el traspua per tots i cadascú dels porus de la seva pell. I això és el que proven de fer amb aquesta Verdad a compás que reuneix temes propis i altres que han manllevat i els han fet seus com el Mediterráneo, de Joan Manuel Serrat, o aquella Tarara que va escriure Federico García Lorca a partir de diverses cançons populars adreçades als més petits.