El de La Chunga és un nom que marca caràcter, perquè va ser una de les grans del flamenc... del ball flamenc. Mariona Longarón no balla. Ella canta, amb arrels flamenques que s’enlairen segons bufa el vent i segons marquin el camí els músics que l’acompanyen.

Per què reivindicar el nom de La Chunga? Què tens en comú amb ella? O per què és una figura que t'inspira?
Amb total sinceritat, jo no vaig escollir el meu nom. Com molt artistes, altres músics em van començar a dir així, ja fos perquè els hi recordava a ella físicament o perquè tinc cert caràcter, a vegades una mica brusc... Fins que un bon dia cridaven "¡Chunga!" i jo responia amb total normalitat, com qui em crida "Mariona" o "Longui". Sigui com sigui, és tot un honor portar el nom de tan increïble flamenca, com ho va ser Micaela Flores Amaya. De fet, em fa cert respecte portar-lo.

Quines són les teves arrels flamenques?

Recordo que, en els viatges llargs en cotxe, la meva mare ens ensenyava coples i algunes lletres de quan era petita i sentia a casa seva.  Així, cantant, es passava més de pressa el trajecte. Jo em vaig enamorar del tot del flamenc quan tenia cinc anys i la meva mare em va posar al cotxe l'àlbum de Calle del Aire. Canto gràcies a la meva família, a Estrella Morente i a la tradició de fusió que va deixar el seu pare, Enrique. Quan a casa em van sentir cantar, van obrir-me les portes del cante amb els discos que tenien i molts més que després vaig descobrir: Pasaje del Agua de Lole i Manuel, els tangos de Carmen Linares i les bulerías de la Paquera, Mayte Martín amb Querencias, l'espectacle de Lola Flores...

I amb què fas dialogar aquestes arrels? És el teu un flamenc per a coneixedors o per arribar a qui no ho és? O per a tots?
El meu flamenc no és clàssic perquè veu de moltes fonts, de molts gèneres musicals. No sé mai quedar-me amb un de sol. Per tant, el projecto cap a un públic heterogeni i espero que tothom el gaudeixi. Tant els entesos com els que ignoren el gènere. No és una qüestió de coneixement, sinó d'una curiositat per descobrir. La música pot ser més complexa o més simple, però no és opaca ni elitista.

Recuperes temes clàssics i incorpores temes propis, com tries els primers i com són les teves composicions?
Recupero els temes que em van marcar en el seu moment i que el cos em demana que canti. Els escullo també depenent dels músics que m'acompanyen o de l'espai on els cantaré, a vegades més íntim, a vegades més festiu. Pel que fa a les meves composicions, totes tenen un denominador comú: darrere de cada cançó hi ha una persona que la inspira. Tant se val de què parli la lletra, sempre va dirigida a alguna persona de la meva vida. No ho puc evitar. Jo tracto la part literària i melòdica dels temes i els músics que treballen amb mi el fan caminar i el vesteixen d'harmonia. Per això, les composicions no són mai exclusivament meves.

Com va néixer el teu projecte fa dos anys? I quin és el camí que t'agradaria recórrer?
Per la necessitat d'acompanyar amb instruments les meves lletres. Vaig contactar amb Kevin Lisbona, bon amic i increïble guitarrista, que just tornava d'Andalusia. Aquella mateixa setmana em van proposar un concert. "Del tirón" em va dir el Kevin i va trucar a Néstor Fernández perquè ens acompanyés al caixó i a Rafa Palomares al saxo i la flauta travessera. Un gran descobriment de músics i de persones. A partir de llavors, vam anar fent concerts on sempre invitàvem a la bailaora Asia Ortega, la cridaven des de l'escenari perquè improvisés en algun tema. Poc vam tardar els cincs a fer equip i així és com dos anys passen volant. De cara al 2021, vaig començar a treballar amb el bateria flamenc Alberto Garrido. El seu projecte em va sorprendre i volia que formes part del meu. El meu objectiu és seguir creixent com a músic amb artistes de tal nivell i, al cap i a la fi, compartir escenari amb la meva gent.