La percussió marca el ritme i els vents fan volar unes melodies de sonoritats africanes amb regust de jazz i de funk. Tambors que segresten els peus i els impulsen cap a un moviment frenètic al que ràpidament s’incorporen els malucs. Lletres que parlen del racisme que s’amaga en moltes institucions, del seu abús de poder, de que tenim dret a exigir la nostra felicitat, de que vivim uns temps en els que el canvi és possible... Cançons que reivindiquen un altre món perquè saben que serà millor.

Ritme i reivindicació, festa i política... Tot això i més ho trobarem a les cançons de Alma Afrobeat Ensemble, un banda referent d’aquest estil africà en el continent europeu i que està liderada per un nord-americà.

Què és l’afrobeat?

Com moltes altres vegades en la música d’arrel africana, en el principi dels principis trobem al nigerià Fela Kuti qui, a més d’un ferm defensor dels drets humans i de la lluita per les llibertats, es va inventar aquesta música que va néixer de la suma de moltes altres: la que feien els yoruba amb els seus tambors, el highlife de Ghana (amb vents i guitarres), el jazz i també el funk. Una suma d’estils i una suma de músics, perquè una de les característiques de l’afrobeat és que està interpretat per formacions grans, molt grans: la de Fela Kuti va arribar a estar integrada per 80 músics. I un altre dels seus trets més representatius, més enllà de la força de la seva percussió, és el contingut de les lletres de les seves cançons, moltes vegades tan polititzades com ho va estar el mateix Fela Kuti, fins a la seva mort, el 1997. Amb aquest so Fela va aconseguir reunir tradició i modernitat, casar el folklore africà (molt present, per exemple, en la manera de vestir-se i adornar-se dels components de les formacions d’afrobeat) amb els nous imputs que s’estaven fent forts a casa seva.

Qui va ser Fela Kuti?

Va néixer el 1938 en una família nigeriana de classe mitja i conscienciada políticament. Els seus orígens acomodats li van permetre marxar a Londres a estudiar: se suposava que s’havia de matricular a la universitat de Medecina però ho va fer al Trinity College of Music i va començar a experimentar en un camí que el portaria cap a l’afrobeat. La seva primera banda va ser Koola Lobitos, que van fundar a Londres i refundar a Nigèria quan va retornar el 1963. Sis anys després, en una gira pels EUA, va conèixer el Black Power i a les Black Panters i tant la seva música com la seva consciència política es van radicalitzar.

 La seva cançó més famosa, que molts crítics inclouen en la llista dels 100 millors temes mai composats, és Zombie, un tema (també dona nom al disc que va publicar el 1977) en el que critica obertament a l’exèrcit nigerià, que es va voler venjar: 1.000 soldats van atacar el seu estudi, que van destrossar, i van llençar a la seva mare per una finestra, provocant-li la mort.

Malgrat tot, Fela va continuar composant i cantant, però també defensant allò en el que creia: es va presentar diverses vegades a la presidència del seu país, vàries vegades també va estar detingut, i va haver de declarar més de 300. Va morir el 1979 però alguns dels seus fills (va estar casat amb prop de 30 dones) continuen el seu llegat musical.

FITXA

Veu: Joe “Olawale” Psalmist. Bandleader i guitarra: Aaron Feder. Baix: Fernando “Dinky” Redondo. Bateria: Gustavo “Tato” Sassone. Percussió: Didier Roch. Cap de la secció de vents i fagot: Alfonso Fernández Vargas.

LA PRENSA HA ESCRIT:

“Salir a bailar ritmos hipnóticos no significa hacerlo con música electrónica. El afrobeat es uno de los fenómenos planetarios en la cultura de club. Entre las bandas residentes en Europa destaca Alma Afrobeat Ensamble” (El Mundo, 13/01/2015)

“La ecuación rítmica de funk, reggae y jazz que conforma el esqueleto del afrobeat adquiere otra dimensión sonora en manos de Alma Afrobeat Ensemble.” (La provincia, 16/05/2017)