A PARTIR DELS 6 ANYS

Els llençols no els segresten cada matí... potser perquè no en tenen.

El llit no és territori de somnis, perquè a ells no els els regalen... ells els han de conquerir.

I l’escola no és mai un càstig sinó una benedicció, un lloc que pot ajudar-los a convertir les seves il·lusions en oportunitats, les seves esperances en futur, les seves mancances en una realitat pròspera.

Així que cada matí, quan emprenen el camí cap a l’escola, s’enfronten a una aventura que entenen plena d’esperança malgrat la duresa d’haver de caminar dos, cinc, deu quilòmetres, d’haver de travessar deserts, rius, muntanyes i valls, d’haver-se d’enfrontar amb animals salvatges, d’haver d’avançar en una cadira de rodes que els germans petits, que també van a l’escola, han d’empènyer.

De camí a l’escola és una història d’aventures i d’esperances, les d’uns nens que veuen el coneixement com l’única manera de prosperar en un món dur, advers, un món que no els posarà res a l’abast, que els obligarà a lluitar i a esforçar-se per aconseguir una petita engruna d’esperança.

Aquesta és la història que explicava el documental Camí a l’escola, de Pascal Plisson (premi César al millor documental l’any 2014) inspirant-se en les vivències de Jackson (11 anys, Kènia), Carlitos (11 anys, Argentina), Zahira (12 anys, Marroc) i Samuel (13 anys, Índia). I aquesta és la història que va copsar els membres de la companyia Campi qui Pugui, que van decidir convertir-la en una obra de teatre resumint totes les històries en una: la de tres germanes, una en cadira de rodes, que han d’arribar al seu destí, l’escola, travessant infinitat d’aventures sempre amb el somriure en la boca i el cos vessant ganes per arribar-hi.

Campi qui Pugui, una companyia fundada a Castellserà (l’Urgell) el 2007 i responsable de títols com Rats i Manneken’s Piss (amb el qual van guanyar un premi Max), per fer realitat l’obra de teatre que havien somiat es van rodejar d’un gran equip: Rosa Díaz (líder de La Rous, que va ser Premio Nacional de las Artes Escénicas para la Infancia y la Juventud l’any 2011) a la direcció; Pascal Gaigne com a responsable de la banda sonora; i Rosa Solé i Joan Pena com a responsables de vestuari i escenografia.

LA CRÍTICA HA ESCRIT

“És una obra feta amb molta estima, que traspua al públic. És pedagògica i positiva. Comprova com els nens són líquids i superen les dificultats per a un repte que entenen imprescindible. Els agrada aprendre. De la mateixa manera que als intèrprets els agrada actuar (es nota que gaudeixen pels porus). I als espectadors se’ns fa la boca aigua tanta bellesa i harmonia.” JORDI BORDES, RECOMANA.CAT