Es van emocionar, es van deixar emportar i van fer el seu somni realitat: explicar des dels escenaris la història de superació i d’esperança que havien conegut a través d’un documental, Camí a l’escola, de Pascal Plisson (premi César al millor documental l’any 2014). El documental està construït a través de les vivències de nens de diferents llocs del planeta que han de fer cada dia un llarg camí, plegat de perills i dificultats, per arribar a l’escola i poder rebre els coneixements que els permetran aspirar a accedir a un món millor.

Per què vau decidir que volíeu portar el documental a l'escenari?
L'any 2015 vam anar al cinema a veure el documental. En acabar ens vam mirar en silenci, les històries d'aquelles nenes i nens ens havien parlat directament i vam decidir que volíem participar en transmetre el que ens havia fet sentir a nosaltres: la vida s'ha d'aprofitar al màxim. Les persones que hem nascut amb més privilegis abusem massa sovint de la queixa. A vegades oblidem la sort que tenim i a vegades ens creiem que tenir-ho fàcil és sinònim de viure millor. Tenim millors condicions, però aprofitem prou la vida? Les històries dels infants del documental eren una mostra de superació però sobretot de vitalitat. Vam voler fer d'altaveu a través d'allò que més ens agrada i és la nostra professió: el teatre.

I com vau pensar que això fora possible?
El repte era complicat: el documental és una peça audiovisual amb uns paisatges aclaparadors, amb molta bellesa, i on es pot veure la dimensió del camí que fan els infants, tan petits i amb tanta força, en un viatge tan immens. Traspassar aquesta sensació al teatre era el més complex, però suposava un repte engrescador.
I perquè fer una obra de teatre si ja existeix el documental? Doncs per l'afany de compartir allò que t'emociona amb els altres. I fer-ho en directe, en viu, amb aquesta experiència de "pell amb pell" que fa el teatre tan únic. D'altra banda, hi ha molts infants arreu del món que encara lluiten per arribar a l'escola o a qui no se'ls permet, sobretot nenes; fins que això no canviï mai hi haurà prou històries que comparteixin la seva lluita.

Heu mantingut contacte amb el Pascal Plisson per a l'adaptació?
Hem estat amb contacte amb la productora del documental Winds Films, que a la vegada són els responsables de l'associació Sur le Chemin de l'Ecole ( surlechemindelecole.org ) que té la voluntat de donar suport a els infants del documental i posterior sèrie, les seves comunitats i territoris, per facilitar l'accés a l'educació.
La idea que féssim un espectacle inspirat en el seu documental els va crear molta curiositat. Que naixés un projecte teatral amb la voluntat de donar més cobertura a la situació dels infants, va ser rebut com una bona notícia. Va ser un moment molt emocionant que vam viure a París, en una reunió presencial. Gràcies a aquest contacte, ens van donar una visió més àmplia i va ser molt enriquidor per a nosaltres.

Com ha estat el procés d'adaptació? Per què vau decidir resumir totes les històries en una i com la vau definir?
Representar una de les històries del documental no hauria tingut sentit. Ja existeix el documental, amb els testimonis reals dels infants protagonistes, que tenen un valor incalculable. Què podríem tenir d'especial nosaltres explicant la seva història? Ens va semblar que tenia més sentit compartir l'essència del viatge que milers de nenes i nens fan cada dia arreu del món per arribar a l'escola. Hem volgut fer un espectacle inspirat en les històries que ens han regalat en el documental i la sèrie, i crear quelcom que sigui de totes i, a la vegada, de ningú en concret. No tenia sentit adaptar una història real, per això vam decidir construir una història universal amb la màgia dels recursos del teatre i les arts en viu.
Les tres protagonistes del nostre espectacle són tres germanes que viuen en un lloc qualsevol, que no parlen cap idioma real, però els parlen tots alhora; les tres germanes són la representació de totes les nenes del món que lluiten cada dia de manera autònoma per arribar per elles mateixes a l'escola o accedir a l'educació. El pas d'una nena qualsevol que s'enfronta a les barreres cada dia és el pas de totes les nenes del món. I és important per a totes les persones de qualsevol edat i gènere.
A partir d'aquesta idea vam començar a construir, a base d'hores i hores d'improvisacions: posàvem a les tres actrius en entorns i situacions diferents amb la premissa de "som tres germanes i hem d'arribar a l'escola". La resta de l'equip ens ajudava a posar els obstacles, i les tres germanes els havien de superar. I així vam anar construint moments, escenes.
Ha estat un procés llarg: 3 anys de creació entre producció prèvia, treball de taula per generar material (dramatúrgia, personatges, valors...) i treball amb els materials físics (escenografia, vestuari, música, il·luminació...), assajos de creació i assajos finals. Tot amb la participació activa de tot l'equip en totes les fases. Ha estat una creació col·lectiva on es dissenyava tot a base de proves i hores de creació portades a la pràctica.

Heu construït la dramatúrgia més pensant en un públic infantil que en un públic adult? En tots dos?
L'espectacle s'inspira en les vivències de nenes i nens reals, que comparteixen moltes coses amb els infants que venen de públic i tenen molt a ensenyar o recordar als adults. El teatre no es crea de manera diferent quan es pensa per a una edat o altra, és teatre. Es busquen els recursos que alimentin la història. Que la dramatúrgia aprofiti tots els llenguatges de manera coherent per generar una aventura que t'interessi com a públic, sense importar la teva edat. Segons l'edat de l'espectador el copsarà més uns moments o uns altres.
L'única cosa que estava definida d'entrada és que no era un espectacle per a primera infància. Pel tipus d'eleccions en el llenguatge artístic, i per poder empatitzar amb la situació que es mostra, es recomana tenir com a mínim 5 anys.

Com vau triar l'equip que heu volgut que us acompanyi en aquesta experiència: la Rosa Díaz, el Pascal Gaigne...?
Teníem molt clar que un projecte d'aquest estil requeria molta sensibilitat, emocional i artística. I des del primer moment, aquell dia de l'any 2015 al cinema, sabíem que aquest espectacle l'havia de dirigir la Rosa Díaz de La Rous Teatro. Vam esperar a tenir prou maduresa com a companyia per fer-li la proposta i s'hi va llençar de cap. "Hauria de dir-vos que no, per qüestions de calendari. Però us dic que sí!" ens va dir la Rosa, i de fet vam adaptar el calendari per poder-ho fer realitat.
Després va arribar el Pascal Gaigne. És el compositor de bandes sonores per a teatre i cinema que són captivadores i que acaronen cada escena. Ens semblava molt ambiciós, és un músic i compositor freqüent de premis de cinema que va guanyar fins i tot un Goya a la millor banda sonora l'any 2018 per Handia. Però si no ho proves, mai saps que passarà, i com a molt si et diuen que "no" et quedaràs com estaves. I ens va dir que "sí"!
El Joan Pena és l'escenògraf de la companyia, hem treballat amb ell des de l'inici de Campi Qui Pugui i n'és part imprescindible. Sempre present des de la llavor, des de l'espurna de les idees, el Joan dibuixa i enriqueix tot el que somiem. Parlàvem de cercles vitals, del viatge, de com aquesta història es repeteix cada dia encara que el públic no ho vegi, que quan arribin a l'escola després hauran de tornar en un cercle infinit... i ell, mentre parlava, dibuixava. I dels cercles, de l'infinit que havia dibuixat al paper, va sorgir tota la idea de la posada en escena.
El vestuari ha estat dissenyat i confeccionat per la Rosa Solé, figurinista que havia treballat per a moltes companyies a qui admirem. Treballar amb ella va ser una descoberta mútua i un món ple d'entusiasme.
En Jordi Farrés, de la companyia Farrés Brothers, va arribar per acompanyar-nos en el procés, com a agitador creatiu. Ens plantejava preguntes, treballàvem al voltant d'idees, anotàvem tot el que ens inspirava i li buscàvem sentit al projecte. La seva funció en la creació no és una tasca habitual o fàcilment classificable, però ha estat indispensable per sortir del nostre cercle de confort. Sabíem que ens volíem mesclar amb ell i el seu imaginari.
Totes plegades vam crear un equip que estava entusiasmat amb el projecte i ens sentim molt afortunats. La llista és llarga: Marc Espinosa, Pilar Espada, Miki Arbizu, Jordi Pedrós, Cristina Garcia, Aitana Giralt, Alícia Buil, Marc Cartanyà, Erik Varea, Sofia Colominas, Goretti Herrero, Diego Caicedo i moltes professionals més. Ha estat un camí fantàstic i tenim moltes ganes de compartir-lo!