És dansa, sí. Però amaga molt de teatre. Hi ha una història, també és cert; però ens l’expliquen amb els moviments. I tot banyat per l'humor i la ironia, com sempre fa Mar Gómez en els seus espectacles.

Per què s’empetiteix el déu de la Mar Gómez? De moment, no ho sabem. Desconeixem, fins i tot, si hi ha un déu. Però sabem que si està, s’amaga en un terrat. I que si es vol mostrar, xerrarà en italià, potser amb la veu de Nino Rota.

Qui busca, troba o s’amaga d’aquest déu que s’encongeix, són un home i una dona. Ell decideix aturar-se, encara que sigui un moment, per saber a on està. Ella no s’atura mai, passi el passi, peti el que peti... Aquests dos personatges que semblen portar camins tan dispars, ella una matrona rotunda, ell amb la sotana d’un clergue, es troben en un terrat, en un dia de bugada, amb una rentadora que no para de donar voltes i uns tendals que esperen els pantalons, les faldilles, les calces i els sostenidors que la dona estendrà. Un paisatge quotidià, per a una trobada que no ho és.

A ON BUSCA ELS SEUS REFERENTS ESTÈTICS?

S’obre el teló i apareixen una matrona i un clergue en un terrat, què és el que us ve al cap? Ràpid, no cal pensar-s’ho gaire perquè encertareu. Efectivament: aquelles pel·lícules italianes dels anys 50 que feien del costumisme veritable poesia. Aquesta és la font d’inspiració reconeguda per Mar Gómez per a Dios Menguante. “En contraposició a la lletjor que tot allò quotidià i aparentment mancat d'encant pogués tenir, l'accentuació del caràcter evocatiu d'aquests elements realistes ens condueix a la creació d'un particular univers poètic en el qual la sofisticació no té cabuda”, ens explica la companyia el punt de partida per inventar aquest terrat que els serveix d’escenari.

Visconti, Rossellini, Fellini, De Sica... Segur que aquests noms us diuen moltes coses, us fan recordar pel·lícules costumistes, en blanc i negre... títols com Roma, ciutat oberta o El lladre de bicicletes. Aquests noms constituïen el nucli del neorealisme italià, un moviment que va sorgir després d’acabada la Segona Guerra Mundial amb epicentre a Itàlia i com a contraposició a les pel·lícules feixistes de Mussolini. El neorealisme es va caracteritzar per reflectir una Itàlia trist,  en blanc i negre i amb fam; per mostrar la realitat tal i com era; i per no creure en els finals feliços tan propis de Hollywood.

I QUINA ÉS LA PARTITURA D'AQUEST DIA DE BUGADA?

La banda sonora ens retorna a Italia, perquè està integrada per les melodies que Nino Rota va escriure per a La strada i Vuit i mig, dues de les grans pel·lícules dirigides per Federico Fellini; junt amb alguns fragments del Don Giovanni de Mozart. Rota, que no va morir fins el 1979 i va seguir en actiu molts anys després d’acabar la seva relació amb Fellini, va ser també el compositor de la banda sonora de la cinta El padrí, però aquesta no apareix en la coreografia de Mar Gómez.

Aquí podeu escoltar algunes de les peces que Nino Rota va escriure per La strada.

FITXA:

Direcció artística: Mar Gómez. Direcció coreogràfica: Xavi Martínez. Intérprets: Mar Gómez i Xavi Martínez. Escenografia:: Joan Jorba. Vestuari: Mariel Soria. Disseny de llums: Sandra Caballero. Disseny de so: Mar Gómez I Xavi Martínez. Producció: Cia. Mar Gómez I Agnès Palet

LA PREMSA HA ESCRIT:

“La pasión y el humor esculpen el gesto de estos dos bailarines que son físicamente tan distintos. Mar Gómez es una auténtica matrona italiana, con un gesto histriónico y expresivo con el que realiza un baile terrenal y recio; Xavi Martínez, en cambio, tiene un baile ágil y alado.” (EL PAíS, 7/12/2008)

“Gómez i Martínez, en el seu primer duo junts, van buscar la inspiració en les pel·lícules del neorealisme italià, amb els carrerons plens de roba estesa, les seves temperamentals dones i els capellans. Volien un conflicte per a l'acció i el van trobar en la batalla entre la libido i la castedat.” (EL PERIÓDICO, 12/08/2010)