A PARTIR DELS 8 ANYS

Qui és més orfe: qui ha perdut el pare o qui no ha sabut trobar mai els seus sentiments? Qui és més orfe: qui abandona o qui és abandonat?

L’Amy és abandonada, una altra cosa és que se senti orfe. L’Amy no és exactament igual que els altres, però no li fa cap falta. Pateix la síndrome de Down, i aquesta és la raó per la qual els seus pares la van abandonar en un centre, una pràctica que era habitual als Estats Units de la dècada dels anys setanta. Ara, molts anys després, els seus germans, que mai se n’han ocupat ni se n’han preocupat, la van a visitar perquè se senten obligats a comunicar-li que és orfe (com si alguna vegada no ho hagués estat, com si els seus pares s’haguessin comportat com uns pares han de comportar-se) però en el viatge en cotxe que emprenen tots tres, juntament amb la cuidadora de l’Amy, cap al karaoke on s’ha de celebrar el funeral del pare, els germans aniran descobrint que no és l’Amy qui necessita la seva ajuda, que potser són ells els que no han après a viure, a acceptar tot allò que la vida els hi ha regalat ni tot allò que els ha pres.

Amy (& the orphans) és una peça que es va estrenar a l’off Broadway fa poc més d’un parell d’anys, una peça que va néixer de la necessitat de la dramaturga Lindsey Ferrentino d’explicar-se com pot ser que la seva família s’hagués comportat amb la seva tieta exactament igual que ho fa la família de l’Amy: abandonant-la en un centre per la seva síndrome de Down. La companyia La Niña Bonita va aconseguir els drets de la peça i ha seguit les regles que l’autora imposa a totes les companyies que la volen representar: el paper de l’Amy ha d’estar encarnat per una persona que pateixi la seva mateixa síndrome, una actriu que aquí, a Barcelona, és l’Odile Fernández; amb ella, interpretant la cuidadora, els germans i els pares (que apareixen en un flashback), Roser Batalla, Herminio Avilés, Lorea Uresberueta i Neus Suñé i Xavi Àlvarez, qui, a més, són els directors del muntatge.

La companyia La Niña Bonita, que va ser resident a la Sala Versus Glòries, també ha pujat als escenaris El Camp, de Martin Crimp, i Montag 451, que van treballar a partir de Fahrenheit 451, de Ray Bradbury.

LA CRÍTICA HA ESCRIT

“La Niña Bonita ens conviden a mirar per la finestreta per celebrar, amb ells, que la vida, per petita i insignificant que sigui, batega amb una il·lusió i una veritat que emociona.” JORDI BORDES, RECOMANA.CAT

“La autora escribe una pieza en la que no existen ni jueces, ni culpables, ni víctimas y en la que no hay lugar para la actitud paternalista. Así nos encontramos frente a una comedia/road-trip con un ritmo vertiginoso y con unos diálogos al más puro estilo Neil Simon.” NORMAN MARSÀ, ENPLATEA.COM

“Xavi Àlvarez y Neus Suñé, también directores, sirven esta obra de alto voltaje emocional de forma desnuda, en la que apenas la iluminación y algunos elementos escenográficos acompañan a los intérpretes.” JOSÉ CARLOS SORRIBES, ELPERIODICO.COM