De vegades un veu les coses de manera tan nítida que sap que les ha de perseguir fins a que les aconsegueixi. I això és el que els va passar als membres de la companyia La Niña Bonita quan van saber d’Amy (& the Orphans), un text de Lindsey Ferrentino que s’acabava d’estrenar a Nova York. I, malgrat que el camí no va ser fàcil, van aconseguir els drets i pugen a l’escenari un text colpidor, tendre i àcid que està protagonitzat per una dona amb la síndrome de Down, Amy.

Què us va enamorar del text de Lindsey Ferrentino?
El text el va descobrir la Lorea Uresberueta, en una estada a Nova York i  va trobar que l'obra era una combinació perfecta de tendresa, missatge i comèdia. Quan ens el va presentar com una mena d'encàrrec a La niña bonita, ens va enamorar l'acidesa que desprenia una peça tan còmica i divertida que, a l'hora, abordava un episodi tan dur d'una família, d'una època i d'un país. Evidentment que la protagonista de la peça fos una persona que tingués la síndrome de Down i que per contracte hagués de ser algú que el tingués ens va seduir molt. Era una oportunitat per a un col·lectiu vulnerable i sovint oblidat. Un repte per a nosaltres també.
L'humor de la peça ens va recordar la pel·lícula Little miss sunshine, un humor que ens agrada, honest, valent... Amb el que et sents identificat perquè retrata molt bé les misèries humanes.
També parla de persones vulnerables, fràgils que, amb les seves accions, pors i obsessions, poden perjudicar els altres. Un segell molt Niña Bonita que trobem en els altres dos espectacles que hem dut a escena EL CAMP de Martin Crimp i MONTAG 451 (una adaptació de Fahrenheit 451).
Que passés a la perfecta nació nord-americana, referent cada cop més de les noves generacions i de les nostres vides, ens va semblar molt interessant.

Com van ser les negociacions per poder-lo estrenar a Barcelona poc després d'haver-se presentat a Broadway?
No va estar fàcil. Els EUA juguen una altra lliga. El text estava com aquell que diu acabat de sortir del forn. Són un país amb indústria teatral. Allà tot està molt establert i articulat. No entenen la precarietat del nostre sector aquí a casa nostra.

Afortunadament el tracte que s'ha donat a les persones amb síndrome de Down no ha estat aquí tan brutal com als EUA, no?
Bé, si més no, d'una manera institucional sistemàtica, creiem que no. De totes maneres la peça a parer nostre, va més enllà de la denúncia d'aquest maltractament i de perseguir culpables. Creiem que és molt interessant on posa l'eix Ferrentino, en el pes de les decisions, en les oportunitats, en la relació de creences familiars de relats, que després potser no s'ajusten del tot amb la realitat.
Pel que fa a les persones que tenen la síndrome de Down, sota el nostre entendre, encara hi ha molts tabús, molts prejudicis. A vegades hi ha gent que parla a l'Odile, com si fos una nena petita... o estigués sorda... i jo penso, però si aquesta dona és una actriu professional, ha fet una obra professional en un teatre professional durant un mes... Hi ha feina a fer també.

Per a la posada en escena heu mantingut relació amb associacions de malalts que us hagin assessorat?
No.

Com vau plantejar la posada en escena?
La posada en escena ha estat complexa, l'obra és una mena de road-movie.... i té un caràcter molt cinematogràfic. Nosaltres volíem sobretot respectar el ritme i l'essència original. Hem apostat per una posada en escena senzilla, fresca, basada en la força del text i les relacions dels personatges. Força nua i exigent. No hem volgut renunciar a la seva espontaneïtat i ànima.

Com vau trobar l'Odile? i com ha estat la feina amb ella?
L'Odile va fer un càsting amb nosaltres. Quan la vam veure ens va deixar amb la boca oberta. Un càsting increïble, a tots els nivells, sabia improvisar, jugava, dominava el text i el podia adaptar fins i tot a cada situació proposada. Recordo que li vaig anar pujant el nivell cada cop més fins el punt de fer-li fer una escena (com passa a l'obra) menjant patates, ho va brodar.