La segona edició presencial del Festival de les Arts Comunitàries de Catalunya (FAACCC) va superar les expectatives previstes tant pel que fa a l’assistència —més de 2.000 persones, gairebé el doble que en l’edició passada, van passar per la Fabra i Coats en algun moment entre el dia 4 i el 7 d’octubre— com per la diversitat d’experiències, debats i reflexions que es van viure en les més de trenta activitats. Espectacles, debats, tallers, jornades professionals, música i passejades artístiques, entre d’altres, connectades per la irreverència, l’humor i la lletjor com a fils conductors, van convidar a qüestionar i ampliar la manera com mirem i entenem el nostre entorn.

Una programació plural, un públic divers

Elena Xifré, representant de Basketbeat que és l’entitat impulsora del festival, descriu l’èxit d’aquest creixement més enllà de les dades numèriques i posa el focus en haver aconseguit la interacció entre persones molt diverses: “Volíem ampliar, qüestionar i, fins i tot, deformar la mirada que tenim sobre la nostra realitat i allò que ens envolta i per això vam apostar per una programació molt variada que ha atret a persones amb bagatges plurals”, explica. A més, també s’ha pogut constatar que el FAACCC ha estat el primer contacte de moltes persones amb les arts comunitàries i totes, les més experimentades i les més novelles, han après les unes de les altres: “Qui venia per a una proposta, s’ha interessat també per altres que tocaven temes i idees que desconeixia i això és la raó de ser del festival: un espai de trobada i de qüestionament”.

De fet, l’èxit del festival és una mostra de l’estat actual de les arts comunitàries a casa nostra, tal com explica Joel Álvarez, membre de Sisme Creatiu i d’Artibarri, entitats participants: “Som un sector que ja comença a madurar i que va sumant més i més accions, ja no som una anècdota, i això és un bon símptoma, però encara no ens hem consolidat prou i, si ens relaxem, fàcilment pot recular el que hem aconseguit”. Des de l’enfocament lúdic i transgressor pel qual ha apostat enguany el festival, més enllà dels debats i les sessions més teòriques i denses, ha pogut arribar a més gent i gent de tota mena, element clau per continuar avançant. 

Més enllà d’allò políticament correcte

“La irreverència és extremadament necessària per revertir una normativitat cada cop més controladora i rígida que no deixa lloc a alternatives de vida i de creixement, i inevitablement va lligada a l’humor”, argumenta Hugo Alves Cruz. Aquest artista, programador cultural i investigador ha estat un dels assessors del festival a més d’haver-hi participat amb la presentació del seu llibre “Prácticas artísticas, participación y política”. Les seves paraules expliquen el fil escollit per articular tota la programació: la irreverència, la lletjor i l’humor per qüestionar la tendència a les paraules ben sonants que sovint amaguen intencions perverses que canvien les formes, però mantenen el fons de les desigualtats i les opressions. Aquest to més descarat i descarnat no és habitual en les arts comunitàries, però, en aquest sentit, tal com apunta Elena Xifre, amb aquesta aposta el festival “ha obert una escletxa a altres possibilitats d’enfocar la nostra pràctica”.

Les Olimpíades de les Opressions van ser una de les activitats amb més participació, més bona acollida i que millor va exemplificar aquesta mirada: “De vegades, sembla que els activismes tinguem un carnet de punts amb el qual competim per ser el col·lectiu més oprimit, però la interseccionalitat mai s’ha de viure com a una competició d’opressions, sinó que el punt de partida ha de ser treballar juntes cap a construir altres realitats”, reflexiona Elena Xifre.

En aquesta línia, la crítica i l’autocrítica, sarcàstica i irònica, va passar per organitzar un seguit de proves centrades en opressions concretes: des del racisme, fins al cos, el gènere, l’edat o la salut mental. L’organització va comptar amb la implicació de col·lectius de cadascun dels àmbits abordats i la persona guanyadora va ser la que més punts va acumular superant proves, és a dir, més opressions, i va celebrar la seva victòria amb la cançó dels Miserables cantada a ple pulmó per part de totes les participants.

La cultura que es viu al carrer

Un altre dels avenços en l’edició d’enguany és haver pogut estendre els vincles amb el territori. Per una banda, amb el barri de Sant Andreu on es va celebrar el festival, ja que es va comptar amb la complicitat de trenta-cinc comerços i els seus carrers van acollir algunes activitats. Per altra banda, el Plantem-nos i FAACCC OFF, com a projectes inclosos en el festival, però celebrats prèviament, han permès fer-lo arribar més enllà: l’un ha portat un seguit d’intervencions artístiques en micropobles d’arreu de Catalunya i l’altre, ha agrupat tallers de creació col·lectiva i comunitària a diferents barris de Barcelona el resultat del qual s’ha mostrat en el festival.

Aquesta és una de les dimensions del Festival que ressalta Hugo Alves Cruz i que fa més accessible la cultura: “L’art no ha de tancar-se en les parets d’un edifici que només és per a unes elits, sinó que ha de poder donar-se a qualsevol lloc, als espais cívics i ciutadans on hi ha tothom”, apunta. 

Un exemple a seguir per consolidar les arts comunitàries

El FAACCC ha estat un espai d’eclosió que ha permès connectar en pocs dies a col·lectius, pràctiques i persones diverses i que ha obert molts fronts: “Encara hem de digerir tot el que s’ha viscut abans de pensar cap a on anirà la pròxima edició del Festival, però sí que és molt positiu i estimulant veure que han nascut moltes coses, des de les Olimpíades, que volem repetir, fins a debats professionals, que volem consolidar”, explica Elena Xifre. 

Hugo Alves Cruz festival destaca l’exemple que significa el FAACCC i que, més enllà de pròximes edicions de si mateix, pot inspirar les administracions públiques: “La utopia seria que les institucions culturals i socials estiguessin més obertes a aquesta mena de pràctiques. Ja ho estan, però cal que aprofundeixin en el camí de l’horitzontalitat, la participació i la inclusió d’estètiques diverses per tal de no perpetuar jerarquies i el FAACCC és un exemple de com fer-ho”.