El missatge que he de dir és ben curt: escoltar és una activitat tant important com dir. Escoltar música és tant creatiu com fer-la, perquè és en el diàleg de l’anar i venir entre les dues coses que la música pren sentit. No parlem d’un ‘objecte’ o d’una ‘obra d’art’, per molt que les expectatives massa limitades del nostre entorn cultural vulguin presentar la música com si fos aquesta realitat fixada, massa material (i així poden imaginar l’acte de produir-la, de comprar-la i de vendre-la). No, malgrat aquesta tradició de pensament basada en el ser –quan haurem d’esperar encara per bastir una tradició del fer i l’esdevenir?—, hem de dir ben fort que la vida que transmetem amb la música és una activitat; és una situació amb gent, que creem en un moment concret i que desfem o refem al nostre gust.
Parlar de cançons com qui parla de cadires, pot ser efectiu i fàcil, però sabem que no és exacte ni encertat. Una cançó –per molt que la transformem en una ‘cosa’ dins d’un enregistrament— cada vegada que sona ha de tornar a desplegar-se, l’hem de tornar a començar i a fer ‘sentir’ amb tots els sentits i amb tota la sensació d’una anguila que belluga i que llisca escapant-nos de les mans, fugissera. L’enregistrament? Una simple miniaturització tecnològica del so perquè el nostre cap torni a imaginar, a rutllar com volem. I cada vegada la cançó és diferent, perquè ho és la situació on es desplega. Però en la vida real això és molt només clar: cada vegada la cançó (la comunicació, la densitat del dir) és literalment diferent. És una nova veu i un nou gest. Per això l’escoltem una vegada i una altra sense tenir la sensació de repetició d’una informació massa coneguda (avorrida).
Quan escoltem, mobilitzem tota la cultura. Tota la cultura que tenim al cap, que ens ve des del darrere, des de l’esquena sense que la veiem, i fins i tot ignorem que ens passa a través nostre. Escoltar és entendre (i desentendre), i tothom en sap. Per què? Perquè el fonament de la cultura humana és sonor, i fent sons transmetem els nostres missatges més sofisticats. En el so s’aguanta tota la societat i totes les relacions entre persones. Som animals sonors, probablement.
És un so social del que en sabem dir ben poques coses, però dues poden ser ben pertinents: el so és gest i és memòria. És gest, moviment del cos i parla del cos, de tal manera que quan escoltem imaginem el gest i el cos que vol dir. I és memòria, memòria de milions de records sonors que no sabem ni que tenim, però que identifiquem i reconeixem en centèsimes de segon. La nostra història sonora és un gran oceà molt dens i invisible que ens sosté i ens condueix a través del món i de la vida.
Tenim un ‘artefacte’ que és una meravella com funciona! Però l’altra gran meravella és l’actitud de meravellar-se per qui diu i per com diu. Per la música que fem que ens acompanyi en els moments que volem destacar de la nostra vida personal i col·lectiva, fent-los especials, distints. Les músiques són molt i molt culturals i lligades al nostre ambient social (per molt que ens agradi insistir en què els gustos són només personals...). Per això la nostra vida musical parla més de nosaltres que no pas en parla la nostra vida econòmica o, fins i tot, la laboral. Potser es pot acostar més a com en parla la nostra vida sentimental. Les músiques construeixen la nostra identitat i creen distinció i distincions, són una manera de disposar-nos davant del món. I això es transforma, i a vegades molt, durant la nostra vida. Estan carregades de polisèmies i resignificacions que podem anar modelant.
Per això, no cal carregar les músiques amb etiquetes de ‘bones’ o ‘dolentes’, com si ho fossin per si mateixes. No. Això només serveix per evitar de dir per quines raons ens agraden o ens desagraden, ens incomoden o ens hi sentim cridats. Quan parlem de música, diguem-ho clar, estem parlant de persones, de grups socials i de cultures, de situacions de comunicació i de desitjos personals, de confiances i d’exploracions. Deixeu-vos seduir per les músiques que sonen estranyes, per les persones i els gestos que s’hi transmeten i que potser ens permetran de descobrir altres mons i altres jo.
La música és un rastre que cal perseguir; a vegades l’hem de patir per entendre alguna cosa. Les músiques no són bones per si mateixes. Poden arribar a ser una tortura o un deliri estèril. Són bones si aconseguim que facin un efecte bo als que ens diem coses a través d’elles.
En un mon d’objectes i de compra-vendes, de figurar i d’amagar, els discofòrums són una oportunitat excel·lent. Una ocasió per no perdre’s: ens expliquem cara a cara amb els nostres veïns cançons que potser són de la nostra intimitat. Què més voleu? Allí podem mirar d’entendre i de fer-nos entendre, d’assumir una posició i d’estar disposats a canviar-la. En un mon d’eslògans i de frases fetes... senzillament, és un oasi impagable d’allò que hauria de ser normal!
Jaume Ayats
