Ciutat Cuidadora

Aquesta lectura interpretativa i progressiva de la Divina comèdia —que farem per grups de cants, en sessions mensuals al llarg de dos anys— es proposa explorar el text tot seguint les principals línies narratives, motius i personatges memorables que fan que sigui una immortal obra de poesia, un monument literari amb una potència expressiva i de pensament que resisteix magníficament el pas del temps. I no només es tracta de poesia en el sentit estrictament formal —els tercets encadenats d’hendecasíl·labs—, sinó també d’un pensament que, en el més alt nivell filosòfic, travessa de manera genialment crítica i innovadora tots els camps del saber: la religió i la història, la societat i els costums, el llenguatge i la política, l’economia i l’art en les seves formes expressives concretes —la pintura i la música, per exemple, els llenguatges dels quals Dante coneix a la perfecció—. Ben ancorada en la societat i la cultura del seu temps —el final de l’edat mitjana—, aquesta obra és també una projecció de futur, ja que és tan plena d’intuïcions visionàries, o profètiques, que mostra a la posteritat, és a dir a nosaltres, valors i utopies encara vigents. Poeta europeu com cap altre, i com cap altre coneixedor i hereu de la tradició antiga i medieval, Dante va intuir, quan començaren a forjar-se, els continguts de la civilització moderna, les seves virtuts i els seus conflictes, projectant-los en la dimensió eterna i utòpica del més enllà cristià.

Les tres parts en què es divideix l’obra, l’ Infern, el Purgatori i el Paradís, corresponen a tres paisatges físics —que el protagonista, en la ficció del poema, físicament recorre— i a tres dimensions espirituals, en què els personatges —ànimes de difunts— prenen vida i realitat com en cap altre poema anterior. Per una genial paradoxa, Dante va descobrir, en la ficció novel·lesca de la transcendència, el sentit immanent del món i la manera de representar-lo. Com ens va ensenyar un dels lectors més perspicaços de la Comèdia, Erich Auerbach, Dante fou el primer a representar la realitat, i d’aquesta manera va formar, educant-lo, al públic de la literatura occidental. 

13.01.25

Prehistòria de la  Comèdia.

Dante i Florència (1265-1301); Dante i Itàlia (1302-1321). El mite de Beatriu:  la Vida nova. La carrera política de Dante fins a l’exili (1295-1301). El bienni filosòfic (1304-1306): el  Convivio i el  De Vulgari Eloquentia. La ideació de la  Comèdia.

17.02.25

El ‘primer’ disseny de l’ Infern (cants I-VII).

La «selva fosca». La lloba i el llebrer. Una porta que parla. Els pusil·lànimes. Els llimbs dels clàssics. Francesca i Ciacco.

17.03.25

El disseny definitiu (cants VIII-XI).

El poema de la justícia: Filippo Argenti. Medusa i l’heretgia. Política i literatura: amor de pàtria (Farinata) i amor patern (Cavalcanti).

28.04.25

Els violents (cants XII-XVII).

El riu de sang i els tirans. Capaneu i la blasfèmia. Pier della Vigna i el suïcidi. Brunetto Latini i les «bèsties fiesolanes». La noblesa usurera. Gerione i el títol de la  Comèdia.

02.06.25

Malebolge 1 (cants XVIII-XXV).

Rufians i aduladors. La invectiva contra el Papat simoníac. Bruixes i endevins. La bufonada militar de l’escamot de diables. Els hipòcrites. Lladres i serps.

30.06.25

Malebolge 2 (cants XXVI-XXX).

Ulisses i la ruta cap al nou món. Guido da Montefeltro i les insídies del Papa. Cismàtics i falsaris.