Barcelona

Es va inaugurar com a parc públic el 1922, però Gaudí l’havia concebut com una ciutat jardí per encàrrec de l’aristòcrata Eusebi Güell, que l’any 1895 va comprar una extensa finca rural situada al turó del Carmel amb la intenció de construir-hi una ciutat jardí com les que havia conegut a Anglaterra. El projecte de Gaudí consistia bàsicament a edificar habitatges unifamiliars i havia d’incloure-hi uns espais d’ús públic, com una gran plaça coberta —que seria el mercat—, una plaça teatre a l’aire lliure, una capella, un pavelló de consergeria, un pavelló de serveis —amb recepció i telèfon públic— i altres serveis comuns. S’eliminava expressament la ubicació de fàbriques, clíniques, tallers o indústries perquè desvirtuarien els principis de retorn a la natura del projecte.

El projecte no va tenir èxit i es va interrompre l’any 1914, quan ja estaven construïdes algunes de les dependències col·lectives. El 1922, sis anys després de la mort d’Eusebi Güell, l’Ajuntament de Barcelona va comprar la finca per convertir-la en parc públic.

Encara que la natura sembla quedar en segon pla, el cert és que l’arquitecte la va tenir molt en compte per assolir una simbiosi perfecta entre la pedra i el verd. Hi ha dues zones diferenciades al Park Güell: la zona Gaudí va preservar la vegetació espontània del lloc, que avui constitueix una extensió forestal on abunden garrofers, roures, pins i alzines, envoltats d’un sotabosc espès; i la zona monumental, la més famosa avui en dia.
Aquí hi trobem el jardí d’Àustria: un antic hort on es cultivarien les espècies que es posarien posteriorment al parc. Tot i això, durant molts anys s’hi van plantar espècies fora de lloc, la qual cosa el va convertir en un jardí no mediterrani. Aquests últims anys s’hi han introduït plantes més aptes: oliveres, pins, roures, ginestes, marfull, magnòlies i plantes aromàtiques.

El Park Güell té múltiples espais emblemàtics i d’alt valor arquitectònic. L’entrada principal pel carrer d’Olot està vigilada per dos pavellons construïts en l’estil propi de Gaudí, amb formes arrodonides i un esclat de llums i colors. A la dreta es troba la casa del Guarda, ideada i dissenyada per Gaudí com a habitatge per al porter del Park Güell.

Aquí s’inicia l’escala del Drac, monumental, presidida per la salamandra acabada amb trencadís, que subratlla la importància de l’accés per a vianants a les dependències col·lectives de la ciutat jardí, el mercat i la plaça. La gran escalinata condueix a la Sala Hipòstila, que havia d’incloure el mercat de la ciutat jardí i està formada per 86 columnes d’estil dòric.

Enmig de la zona monumental hi ha la plaça de la Natura, que neix a la muntanya, sobre terra ferma, i s’estén a sobre de les columnes de la Sala Hipòstila. Hi destaca el banc de trencadís que en delimita el perímetre, la vora de la qual serveix de banc i ondula com una serp de cent cinquanta metres de longitud. Aquest banc està recobert també de trencadís fet de petites peces de ceràmica i vidre i és obra de Josep Maria Jujol, un col·laborador de Gaudí. Al costat de la plaça trobem una antiga masia senyorial, que des del 1931 és una escola.

En el disseny del parc es posa clarament de manifest la mà d’un arquitecte, i l’estil peculiar de Gaudí resulta evident en qualsevol element, per petit que sigui. Els angles rectes no apareixen enlloc: les columnes estan inclinades com palmeres i tenen formes variables, que suggereixen troncs d’arbres, estalactites i coves naturals, i formes ondades, semblants als rius de lava.

Moltes de les superfícies estan cobertes amb trencadís, trossos de ceràmica o de vidre a manera de mosaics de colors.

El punt central del parc està constituït per la plaça de la Natura. La plaça està parcialment sostinguda per la Sala de les Cent Columnes, composta per vuitanta-sis columnes semblants a estalagmites gegants a una cova.

Fins a aquest lloc arriba l’escalinata de l’entrada principal del parc, de graons disposats simètricament al voltant de l’escultura d’una salamandra, que s’ha convertit en l’emblema del jardí. Representa la salamandra alquímica, que simbolitza l’element foc.

Fora de l’àrea monumental, en direcció a la sortida de la carretera del Carmel, ens creuem amb el primer dels tres viaductes, projectats per Gaudí, de la xarxa de camins que connecten les diferents parts del parc.