Barcelona

El Putxet és una petita muntanya de 178 metres d’altitud que s’estén entre Vallcarca i Sant Gervasi. Malgrat que hi ha notícies de l’existència d’una capella al segle XVII, els primers vestigis de poblament coneguts s’han de situar cap al 1870, quan la burgesia barcelonina va començar a construir-hi torres per traslladar-s’hi a causa de les condicions urbanes de la Barcelona vella. Els terrenys formaven part de l’antiga finca Torre Espanya, propietat de la família Morató. L’any 1917 es va incloure en la planificació de zones verdes, que reservava els turons de la ciutat com a espais naturals. Amb el temps, però, es va anar urbanitzant. Quan l’any 1970 l’Ajuntament va expropiar els terrenys que ocupen els jardins actuals, l’antic bosc mediterrani original s’havia convertit, des del primer terç del segle XX, en un espai erm explotat com a pedrera. Hi va contribuir de manera important l’ús com a combustible que es va fer durant la Guerra Civil de la fusta de la pineda que hi havia a dalt del turó.

Tant per la varietat de plantes com per la seva situació, es podria dir que el Turó del Putxet és un bosc ordenadament enjardinat. Les característiques del terreny fan que la vegetació, molt rica en espècies arbòries i arbustives, estigui sobretot situada en grans parterres atalussats que van baixant pel turó, tot emmarcant els camins que creuen aquest espai verd. N’hi ha una bona proporció, entre coníferes i frondoses, i als parterres més assolellats hi ha masses arbustives molt espesses, així com espècies vivaces i de temporada.

La vegetació dels jardins va canviant amb l’alçada, ja que com més amunt, més pobre és el sòl de plantació. Això no vol dir, però, que la vegetació perdi qualitat, en absolut. Un bon exemple en són les excepcionals i altíssimes coníferes que trobem principalment a la meitat superior dels jardins, que permeten dissimular les parets verticals de l’antiga pedrera. En aquesta part també destaquen els pins blancs, els pins pinyers, els cedres de l’Himàlaia, les alzines i les oliveres. A mesura que anem tirant avall hi trobem mimoses, mèlies i acàcies. També hi trobem falsos pebrers i algun arbre del paradís.

A les placetes hi ha, sobretot, tipuanes, sòfores, lledoners, alguns plàtans i palmeres, bastant avall, cap a l’entrada del jardí, on destaquen uns quants exemplars de margalló, iuca i cupressàcies. Quant a la raresa, destaquen sobretot els arbustos, amb espècies tan poc freqüents com l’ajocagripaus, la lobèlia, el seneci, la duranta, la sàlvia microfil·la, d’aroma mentolada, i l’englantina, un arbust entapissant força abundant en aquest jardí i que a l’hivern s’omple de flors grogues.

Malgrat la marcada inclinació del terreny, el cert és que aquests jardins són un bon lloc per passejar-hi, i són força freqüentats pel veïnat del barri del Putxet i el Farró —que és on estan situats— per travessar-lo, ja sigui cap amunt o cap avall, tot evitant el trànsit mentre gaudeixen d’una vegetació esponerosa.

Aquests jardins són molt més accessibles del que en principi pot semblar, ja que els camins sense obstacles sovintegen més que els trams d’escales. Llevat de l’accés a la part més alta del turó, els jardins es poden creuar d’una punta a l’altra sense trepitjar ni un graó.

El març del 2011 va augmentar la superfície dels jardins amb la incorporació al parc d’una nova àrea enjardinada d’1,2 hectàrees. Així doncs, els jardins han crescut fins a arribar a les 5,2 hectàrees d’espai verd, que han afegit noves vistes sobre la ciutat i la mar a les magnífiques panoràmiques que ja oferien sobre la ciutat.

L’ampliació ha ordenat aquesta part del parc en diferents nivells o terrasses. Aquestes terrasses estan interconnectades per rampes vorejades de les àrees enjardinades. La reorganització de l’espai ha permès obrir una nova àrea de jocs infantils, un espai de pícnic amb taules i una nova àrea de gossos.