L'Exposició de 1929
Va ser una altra exposició, la Internacional de 1929, l'esdeveniment que va comportar l'enjardinament d'una zona de Barcelona molt apreciada pels ciutadans: la muntanya de Montjuïc, on l'abundància de vegetació i de fonts naturals havia propiciat l'aparició de gran nombre d'horts populars i l'ús de la muntanya com a lloc d'esbarjo i passeig.
Els organitzadors de l'Exposició van encarregar a l'enginyer paisatgista francès Jean-Claude-Nicolas Forestier, conservador dels parcs de París, l'enjardinament d'una part de la muntanya, ordenada pels arquitectes Josep Amargós i Josep Puig i Cadafalch. Per a la realització d'aquest encàrrec, l'enginyer francès va ser ajudat per Nicolau Maria Rubió i Tudurí, un tàndem que va deixar una important petja en els espais verds de Barcelona. Així, a la creació dels Jardins de Montjuïc: Jardins de Laribal, Font del Gat (actualment integrat en els Jardins de Laribal), Jardins Amargós -avui Jardins del Teatre Grec- i d'altres, s'hi ha d'afegir la de la Plaça d'Armes (1915) del Parc de la Ciutadella i la part històrica del Parc del Guinardó (1918). L'any 1923 s'inaugura el Parc Güell, dissenyat per Antoni Gaudí.
Rubió i Tudurí
Figura eminent del paisatgisme en aquest període, Nicolau M. Rubió i Tudurí ha estat un personatge clau en la jardineria de Barcelona, tant per la seva obra, amb espais verds tan importants com Parc de la Font del Racó (1922-28), el Parc del Palau de Pedralbes (1925-27), la plaça de Francesc Macià (1926) o el Turó Parc (1934), com per la formulació d'una xarxa d'espais verds a la ciutat. Des de la seva creació l'any 1917, i fins a l'exili a França el 1937, Rubió i Tudurí va estar al capdavant de la Direcció de Parcs Públics de Barcelona, des d'on va fer un gran esforç per aconseguir el màxim de terrenys lliures per destinar-los a parcs municipals i reserves de paisatge.
Per tal de donar coherència a la política d'adquisició municipal de terrenys, Rubió va crear una estructura racional de distribució de l'espai lliure que va sintetitzar en el text "El problema de los espacios libres", presentat l'any 1926 en el XI Congreso Nacional de Arquitectos. En aquest text, Rubió i Tudurí recull la idea general que ja s'havia plantejat en el Pla d'enllaços de Léon Jaussely l'any 1905, sobre la necessitat de crear un sistema complet d'àrees verdes dividides en diferents nivells segons el seu ús i característiques (boscos, parcs i jardins per a infants...). El resultat era un semicercle tancat per la reserva de paisatge de Collserola, al qual seguien concèntricament les anelles de parcs exteriors, suburbans i urbans i, finalment, al cor de la ciutat, els jardins de barri.
De 1940 a 1970
La Guerra Civil va suposar un període de transició en la creació de noves zones verdes a Barcelona. Finalitzada aquesta i fins a l'arribada dels ajuntaments democràtics, el desenvolupament de les àrees públiques de la ciutat va dirigir-se sobretot a l'arranjament de les zones verdes ja existents, que van ser dotades amb les infraestructures i equipaments necessaris per al seu ús com a parc. Pertany a la primera dècada d'aquest període el Parc del Turó de Monterols (1947). També es van crear nous jardins a Montjuïc, a la zona immediatament superior a l'ordenada per Forestier per a l'Exposició del 1929.
Al final dels anys seixanta i principi dels setanta, l'interès col·leccionista relacionat amb les espècies vegetals va facilitar la creació en el fons de dues pedreres exhaurides situades a la muntanya de Montjuïc dels Jardins de Mossèn Costa i Llobera (inaugurat el 1970 i dedicat a les plantes cactàcies, suculentes i exòtiques) i Mossèn Cinto Verdaguer (també inaugurat l'any 1970 i dedicat a les plantes bulboses i rizomàtiques). Són, així mateix, d'aquesta època el Parc de Cervantes (1965) i els Jardins de Joan Maragall (1970).
Durant aquestes dues dècades, l'Ajuntament de Barcelona va continuar la política de compra de finques particulars endegada per la Direcció de Parcs Públics de Barcelona al començament de segle, amb l'objectiu d'incrementar les àrees verdes. Això va permetre incorporar al patrimoni verd de la ciutat els Jardins de la Quinta Amèlia (1970), el Parc del Castell de l'Oreneta (1978), el Parc de les Aigües (1978) i el Parc del Laberint d'Horta, en uns terrenys adquirits l'any 1967 i obert al públic la primavera de 1971.
De 1980 a 1990
Amb l'arribada de la democràcia es va endegar una política de creació de zones verdes. Molts espais ocupats per equipaments obsolets van ser convertits en parcs, com és el cas del Parc Joan Miró, construït l'any 1983 sobre els terrenys de l'antic escorxador central de Barcelona.
Altres espais verds van ser possibles gràcies a la recuperació de finques privades, com els Jardins de la Vil·la Cecília (1986) i els Jardins de Ca n'Altimira (1991); a la recuperació per a la ciutat dels espais pertanyents a antigues factories, com el Parc de L'Espanya Industrial (1985), el Parc de la Pegaso (1986) i el Parc del Clot (1986), i a la transformació en parcs dels terrenys ocupats per antigues instal·lacions ferroviàries, com el Parc de Sant Martí (1985) i el Parc de l'Estació del Nord (1988). La majoria d'aquests espais també van ser possibles gràcies a la reivindicació veïnal.
Barcelona 92
La renovació urbanística que es produí a Barcelona arran dels Jocs Olímpics de 1992 va permetre, igual que ho havien fet les Exposicions Universals de 1888 i 1929, reordenar aquelles parts de la ciutat que presentaven més carències, tant d'urbanisme com d'espais verds.
Aquest és el cas de l'Anella Olímpica i de les Viles Olímpiques de Poblenou i de la Vall d'Hebron. En elles es van anar creant grans espais verds, com el Parc del Migdia, el Parc del Poblenou, el Parc de Carles I i el Parc de la Vall d'Hebron, inaugurats l'any 1992 i que ofereixen la possibilitat de practicar esports i entrar en contacte amb la natura sense sortir de Barcelona.
El Parc Esportiu de Can Dragó (1993), el Parc Central de Nou Barris (1999) i el Parc de Diagonal Mar (2002) són tres exemples més de la creació de nous espais verds públics iniciada al començament de la dècada de 1990.
Com a resultat de la creació i la millora d'espais públics fruit d'aquesta gran renovació urbanística, també cal destacar la recuperació del front marítim de la ciutat. Tot i no ser una àrea verda, s'ha convertit en una de les principals zones de lleure de Barcelona. I és que el que al principi del segle XX es considerava un límit infranquejable ha esdevingut, amb el temps, una porta oberta a la Mediterrània.
El Fòrum 2004
El Fòrum 2004 va representar la consolidació definitiva de l'obertura al mar de Barcelona, iniciada el 1992. La reordenació del Front Litoral del Besòs, situat al sud de la desembocadura del riu, es va realitzar en una superfície de 214 hectàrees, cinc vegades més gran que la Vila Olímpica.
Des del punt de vista del verd, es va recuperar una idea d'unitat i de continuïtat entre les superfícies urbanes i els parcs. El resultat ha estat un "collage" que s'integra amb la resta de la ciutat.
La reordenació urbanística de l'espai on es va situar el Fòrum de les Cultures 2004 va comportar la construcció de tres nous grans espais verds: el Parc Lineal García Faria, el Parc dels Auditoris i el Parc Litoral Nord-est, situat en el llindar entre Barcelona i el terme municipal veí de Sant Adrià de Besòs.
