El Teatre Grec

Pg Santa Madrona, 36

No és grec, sinó una de les obres dutes a terme a Montjuïc per a l’Exposició Internacional del 1929. Construït aprofitant una antiga pedrera, el Teatre Grec ha esdevingut l’escenari més emblemàtic de Barcelona. Seu principal del Festival Grec, que se celebra cada estiu i omple la ciutat de teatre, dansa, música i circ, gaudir d’un espectacle en aquest teatre a l’aire lliure és tot un privilegi.

L’escenari ideal

Aprofitar el pendent de la muntanya per excavar un escenari a l’aire lliure amb condicions òptimes d’acústica va ser una de les proeses de la civilització grega clàssica. I a Barcelona es pot gaudir d’un teatre amb aquestes característiques. Al parc de Montjuïc, el Grec s’obre com un teatre a l’aire lliure i un dels espais més espectaculars de la muntanya. Encara que ho pugui semblar, no és una herència deixada pels antics grecs, sinó una construcció pensada al detall i feta l’any 1929 amb motiu de l’Exposició Internacional de Barcelona. La idea va ser dels arquitectes Ramon Reventós i Nicolau Maria Rubió i Tudurí, que van aprofitar una antiga pedrera en desús per fer una planta de teatre inspirada en el d’Epidaure, al Peloponès, en què la paret tallada de pedra servís com a escenari.

Aquí es van representar grans obres clàssiques, tot i que arran de la Guerra Civil gairebé va caure en desús. L’any 1976, amb la inauguració del Festival Grec, va iniciar una nova etapa, i des d’aleshores dorm a l’hivern i es desperta cada estiu per transformar-se en l’espai central del festival escènic més destacat de la ciutat. El Grec inaugura cada any el festival que porta el seu nom i ofereix tota mena d’espectacles musicals i teatrals.

Els jardins del teatre

Els seus impressionants jardins també mereixen atenció. Abraçant el teatre amb arbres, arbusts, plantes i flors, els coneguts antigament com jardins de la Rosaleda d’Amargós van ser remodelats el 2008 per Patrizia Falcone, que en va recuperar l’aspecte que tenien al començament del segle XX, quan van ser dissenyats per l’arquitecte francès Jean-Claude Forestier. A l’entrada dels jardins, que són accessibles des del passeig de Santa Madrona, una escalinata de pedra que puja per les dues bandes del mur convida a endinsar-s’hi. La geometria dels parterres, les pèrgoles, els estanys, les enfiladisses plenes de color, els tarongers i les múltiples flors que s’estenen per la terrassa rectangular creen un espai de somni perfecte per prendre un respir.