Barcelona

L’edat mitjana

A principis del segle IX, després de la invasió musulmana i de l’expulsió dels àrabs de la península Ibèrica per part dels francs, el territori es va organitzar en comtats a partir de divisions territorials de l’època visigòtica. El comtat de Barcelona es va iniciar sota designació del govern de l’Imperi carolingi, però quan aquest es va descompondre, i amb Guifré el Pelós al capdavant, es va iniciar el llinatge hereditari del Casal de Barcelona, el comtat principal de les terres catalanes i amb supremacia sobre els altres.

Al segle XI, el comte Ramon Berenguer I va promulgar els Usatges de Barcelona, el primer text legislatiu català, que buscava resoldre els problemes legals de la nova societat feudal i que es va aplicar a la Catalunya Vella. I al segle XII, amb la unió dels diversos comtats de les terres catalanes sota la jurisdicció del rei Alfons I, es va configurar el Principat de Catalunya, i a partir d’aleshores el sobirà del Principat ostentaria també la dignitat de comte de Barcelona.

Sota la protecció dels comtes, la Barcelona agrícola i artesanal va guanyar rellevància política i comercial i va créixer ràpidament. Les antigues muralles romanes es van quedar petites, i als afores, al voltant de noves parròquies, es van aixecar densos nuclis urbans que quedaven desprotegits. 

El Consell de Cent i les Corts Catalanes

Amb el regnat de Jaume I el Conqueridor (1218-1276), sobirà de la Corona d’Aragó i hereu del títol de comte de Barcelona, el govern de la Ciutat Comtal va passar a mans del Consell de Cent, una nova estructura de govern municipal, formada per 128 jurats, que va perdurar fins al 1714.

L’augment del comerç va fer que nombrosos mercaders s'instal·lessin a Barcelona, i la intensa activitat va comportar la creació, l’any 1258, del Consolat del Mar, una institució que regulava el comerç marítim i la reglamentació portuària.