Quan el Raval és l’escenari
Amb la construcció de la Rambla del Raval, l’any 2000, la interacció humana es va modificar al barri barceloní de Ciutat Vella. Els buits emocionals que va viure el veïnat i que actualment persisteixen són el pal de paller de l’espectacle teatral “Carrer Hospital amb Sant Jeroni”, que la companyia Blanco va representar del 28 de setembre al 14 d’octubre. L’obra, la primera que programava el Teatre Arnau Itinerant aquest 2018, es basava amb un text de Jordi Prat i Coll i va tenir lloc en set localitzacions cedides per veïns i veïnes del Raval. Ens ho explica la Laia Ricart, directora de la companyia Blanco Roto i codirectora, juntament amb Roberto Romei, de l’obra.
Què tenia de particular el carrer Hospital amb Sant Jeroni?
Aquesta era una cruïlla més del teixit de carrers del Raval, però el carrer Sant Jeroni va ser destruït amb la construcció de la segona rambla de Barcelona, la del Raval. Eren els anys 90 i es volia canviar el barri. La ciutat es començava a dissenyar pensant més en el turisme que en el seu veïnat. És un exemple, com tants d’altres, d’un model urbanístic que ha modificat els barris i les relacions entre la seva gent.
Les transformacions urbanístiques del barri afecten els personatges del vostre espectacle?
Sant Jeroni és un carrer que ja no existeix, va desaparèixer amb la construcció de la rambla del Raval. Com altres carrers, edi
ficis i botigues, hi ha una Barcelona que va desapareixent i els forats materials són omplerts ràpidament: nous carrers, noves botigues -normalment per turistes- i nous edificis, també pensats per al turisme. Barcelona es posa cada vegada més guapa, com deia un famós eslògan de l’Ajuntament de fa uns anys, i cada vegada més buida de vida. Tot aquest mecanisme urbanístic acaba essent una trista metàfora. Ens posem cada vegada més guapos, omplim ràpidament els forats, tapem les esquerdes i remodelem el que està fora de moda. Aquesta tendència deixa forats interiors, que no es veuen, que ens emportem a dins i que apareixen només quan intentem relacionar-nos. En aquest moment els forats xoquen i es revelen. És el què li passa als personatges d’aquesta obra. Tots, d’una manera o altra, giren al voltant de forats emocionals que amaguen per continuar essent “normals”, per no voler ensenyar debilitats i necessitats, perquè les esquerdes no són per ensenyar. Són personatges inadequats, insatisfets, que desitgen alguna cosa diferent, però són incapaços d’anar fins al final per atrapar el que realment anhelen. Vivint una solitud silenciosa darrere una façana acabada de pintar.
Què té de particular l’equip de l’espectacle?
Blanco Roto forma part d’El Col·lectiu (Assemblea de companyies independents de Catalunya). I en aquest espectacle, per primera vegada, diferents membres de les diverses companyies del Col·lectiu han pogut treballar junts en la seva creació.
I el treball comunitari amb el veïnat?
Els veïns ens van deixar casa seva, els seus espais més íntims. Van voler acollir les escenes en els seus espais: una plaça, un oficina, un terrat, una porteria, un magatzem, una habitació i un bar. Vam conèixer molta gent del barri del Raval i això ens va permetre donar a conèixer el nou Teatre Arnau Itinerant. Els veïns i veïnes ens van mostrar una generositat increïble i molta alegria per a que el Teatre Arnau tornés a funcionar. És un valor molt important que el barri hagi esdevingut escenari.
Com vau integrar la itinerància a l’espectacle?
Quan vam llegir el text d’en Jordi Prat i Coll mai vam imaginar-lo en un escenari teatral. Tot i que estava escrit per fer-se a la italiana, de seguida vam tenir molt clar que la proposta era fer-ho ens els llocs reals del barri del Raval, que era on passava l’acció. Els projectes de Blanco Roto tenen aquesta tendència.
Vegeu què va dir la premsa de l’espectacle.