Encara recordo aquella barreja agredolça d’alegria i por que ens empentava cap a la llibertat
Memòries del Paral·lel
«Queridos políticos, no priven a nuestra amada y querida Barcelona de tener un Music Hall emblemático, como lo hay en el resto de ciudades europeas. No priven a sus habitantes de poder disfrutar de la libertad del alma para crear y compartir. Muchas gracias por escucharme, y mis disculpas por no poder estar con ustedes presencialmente en este día, pero sí lo están en mi corazón de artista». (Estefania Vidal, 2025)
«Quan era petita, als anys 60, el Paral·lel era el meu parc de diversions, perquè l’Apolo era, a més a més de ser la zona del teatre, allà on ara tenim la discoteca i les discoteques, hi havia especialment una zona d’atraccions, que hi havia unes barques que es movien amunt i avall i les noies cridaven i se’ls aixecaven les faldilles, hi havia unes cadires de tio vivo que es movien impulsades només per la rotació i s’aixecaven les cadenes i la gent cridava amb bugida. Aquest és el primer record que tinc quan tenia 5 anys dels diumenges al Paral·lel».(Madame Hirshima, 2025)
El 6 d’abril del 2025, la Gala Activista «Torna Paral·lel» va reunir mes d’11 artistes i en el seu show de revista va incloure testimonis en àudio de dues veus clau per recuperar la memòria d’aquesta avinguda com a espai de resistència, treball i cultura popular. A través de dos àudios, es va reivindicar el cabaret no només com a espectacle, sinó com a patrimoni comunitari i referent de diversitat.
El primer àudio és de Estefania Vidal, memòria viva del Paral·lel i el llegat del Music Hall. Cantant i artista de Music Hall durant els anys setanta, és una de les veus més evocadores de l’edat d’or del Paral·lel barceloní. Amb una trajectòria lligada a escenaris emblemàtics com el Teatre Espanyol —llavors dirigit per l’icònic Paco Martínez Soria—, Vidal va compartir cartell amb llegendes com Sara Montiel, immersa en una escena artística efervescent.
Estefania Vidal és una de les primeres persones representatives de la comunitat trans i participant en la primera manifestació del col·lectiu LGTBI+ a l’Estat espanyol, celebrada a Barcelona el 1977. «Encara recordo aquella barreja agredolça d’alegria i por que ens empentava cap a la llibertat», rememora.
Els seus records pinten un temps únic: tertúlies al cafè de l’Espanyol, on es discutien espectacles, es forjaven idees i floreixien disciplines com la música, el ball o l’humor. «Allà naixia l’art més pur, com flors a la primavera», explica. El Music Hall era el cor d’aquesta creativitat, un espai plural on el públic i els artistes es trobaven en un diàleg constant d’emoció i escapisme. Vidal, que també va actuar en capitals europees, reclama avui un Music Hall digne per a Barcelona, com el que existeix a altres ciutats del continent. «L’art és llibertat —insisteix—, i sense escenaris que l’acullin, una ciutat perd part de la seva ànima». Un missatge que, des de la distància física, però no afectiva, dedica als amants de la cultura.
Per la seva part, Madame Hiroshima —nom artístic d’una dona que va créixer entre les llums i el glamur del Paral·lel dels anys 60— explica amb tendresa i humor com aquesta avinguda va ser el seu «parc d’atraccions» particular. Als 5 anys, els diumenges al Paral·lel significaven barques que balancejaven faldilles, cadenes de tio vivo que pujaven al cel i crits d’emoció. Però aviat va descobrir el veritable espectacle: els teatres de varietats, on entrava gratuïtament gràcies a les artistes de El Molino, Teatre Arnau o l’Apolo que freqüentaven el seu barri.
Petita i fascinada, corria pels camerinos de vedets com Zori Santos o Tania Doris, somiant amb ser xica del coro —tot i adonar-se que no tenia l’altura ni la bellesa exigides—. Aquell món de plomes, lluentons i somriures la va marcar per sempre. Als 70, quan la moda de les discoteques va eclipsar temporalment el teatre, la inauguració de la Cúpula Venus a la Rambla o els espectacles de Cristalem van mantenir viva la flama.
Per a Madame Hiroshima, conèixer artistes transgressores com Tania Navarro —una dona valenta que lluitava per viure en llibertat— o veure actuar llegendes com Fanny Vidal i Estefania Vidal va ser decisiu. Avui, reconeix amb melangia que la seva generació —la dels universitaris dels 70— va donar l’esquena a aquest llegat fins que figures com Ocaña els van fer entendre el que havien perdut.
Reproductor de audio