Durant l’últim terç del segle XIX, les exposicions universals eren esdeveniments d’enorme impacte social, ja que permetien donar a conèixer a tot el món la ciutat que les albergava, així com el potencial cultural, econòmic, científic i industrial de cada país. En aquest sentit, l’Arc de Triomf va suposar no només l’accés a l’Exposició Universal del 1888, sinó també l’entrada simbòlica de Barcelona a l’època moderna.

Des d’un punt de vista urbanístic, l’Arc de Triomf es troba al punt fronterer entre Ciutat Vella, que s’estén cap al sud, i la Barcelona moderna i extramurs, el barri de l’Eixample, cap al nord.

En ple apogeu del moviment modernista a bona part d’Europa, eren molt habituals les construccions de tendència historicista, és a dir, inspirades en èpoques anteriors: el neogòtic, el neomudèjar —a Espanya— o el neoromànic van ser alguns dels estils predominants.

Seguint aquesta tendència, l’arquitecte Josep Vilaseca va projectar un monument de 30 metres d’alçària i de proporcions clàssiques, però de decoració ben vistosa i plena de simbolisme. Així, els artistes que van esculpir els frisos decoratius van representar, en cadascuna de les cares, un tema relacionat amb la ciutat: Barcelona rep les nacions (a la banda del passeig de Sant Joan, obra de Josep Reynés), el Repartiment de recompenses als participants de l’Exposició (a la banda del passeig de Lluís Companys, obra de Josep Llimona) i les al·legories de la Indústria, l’Agricultura i el Comerç, a un lateral, i de les Ciències i les Arts, a l’altre. Les Fames (les figures alades dels contraforts) van ser esculpides per Manuel Fuxà i Pere Carbonell.

Finalment, a la corba de l’arc es distingeix l’escut de Barcelona flanquejat pels escuts de les 48 províncies espanyoles restants, 24 a cada cara del monument.