Revitalitzar i democratitzar les col·leccions: una qüestió estratègica
El MUHBA va emprendre ara fa deu anys, amb l’exposició “Laboratori MUHBA: Col·leccionem la ciutat”, el procés de construcció participativa de la col·lecció contemporània de Barcelona. © MUHBA, 2011
El segle XXI planteja immensos reptes per als museus i alhora obre noves i vastes oportunitats i obligacions. L’any 2020 sembla haver compendiat àvidament aquests reptes i mostrat algunes de les escletxes que trobem en les nostres relacions amb les societats i comunitats.
Cada cop més conscients que no abordar les principals preocupacions globals i locals posaria en perill la seva existència mateixa, els museus mostren un nou compromís per atendre les qüestions socials. Aquest canvi s’inicia sovint als departaments de programes públics, educació, exposicions i activitats i deixa les col·leccions (existents i per construir) com la darrera àrea on s’apliquen nous objectius, principis i metodologies.
Al llarg de les últimes dècades, l’ampliació de la col·lecció ha estat mínima en molts museus de ciutat, però el col·leccionisme prolífic característic de dècades prèvies, ha derivat en una manca d’espai i recursos, una quantitat desmesurada de registres documentals i una consegüent absència de visió general i reticència a noves incorporacions. En alguns casos, fins i tot, les noves adhesions a les col·leccions dels museus esdevenen tan sols digitals.
Però si la construcció de la col·lecció deixa de ser un flux continu i definitori de la institució, el museu, gradualment, s’anirà congelant, esdevindrà estàtic, se sostindrà sobre una història glaçada i relats obsolets de temps passats, d’un passat que ja no es qüestiona ni es reinterpreta a través d’objectes frescos. El museu no es veurà obligat a reflectir, de forma connatural, el seu entorn viu i vital, ni a comunicar els significats de la vida en un sentit dinàmic i contemporani.
La vida urbana és caòtica i complexa, i fonamentalment interconnectada. La seva dimensió és enorme. Es resisteix a l’ordre i desafia la linealitat. És massa rebel per encaixar en les categories de les guies de registre del museu. Les seves qualitats s’alcen contra les divisions en disciplines i especialitzacions museístiques. Els museus de ciutat lluiten per crear una comprensió coherent i cohesionada de la història de la seva ciutat, que és, al mateix temps, contínua i disruptiva. La construcció de la seva col·lecció també es detura per un sentiment de desconcert, de què col·leccionar, entre la infinita massa d’objectes d’una ciutat contemporània.
Ja el 2011, el Museu d’Història de Barcelona va implicar el públic, els col·laboradors i les comunitats contemporànies en la identificació i localització d’objectes absents o desapareguts per omplir els buits de la seva col·lecció històrica i, per tant, també buits en una narrativa coherent de la trajectòria de Barcelona com a metròpolis europea moderna i capital de Catalunya. Amb “Laboratori MUHBA: Col·leccionem la ciutat”, el museu va dur a terme una «no exposició», tal com es va anomenar, basada en la recerca, com a eina de recollida. La instal·lació estava pensada amb perspectiva històrica, i entre la rica disposició dels objectes exhibits destacaven marcs, peanyes i basaments buits que evidenciaven els forats existents en el relat històric.
La construcció de les col·leccions evoluciona cap a un procés actiu, participatiu i públic, que inclou totes les parts i comunitats del museu. Democratitzar les col·leccions implica ampliar amb què i com es fa aquesta col·lecció. Pels museus de ciutat, sovint amb orígens literalment o metafòricament a les golfes dels ajuntaments, això ha suposat posar el focus més enllà de la història pública i dels poderosos pares fundadors per recopilar i integrar la vida quotidiana, personal i biogràfica de, en principi, tots els residents.
Jette Sandahl
Presidenta de l’European Museum Forum