Repensant el Palau Reial Major

©MUHBA (Autor: Pep Herrero)

El Palau Reial és l’espai patrimonial més rellevant i simbòlic de tots els que constitueixen el MUHBA. La seva centralitat és evident. Físicament, per la seva posició en la trama urbana; cronològicament, per la seva llarga vida evolutiva; artísticament, perquè aglutina una caixa estructural romànica, la joia del primer gòtic religiós català (la capella) i un testimoni brillant del gòtic civil, el Tinell. També ho és, però, des d’altres punts de vista. 

El Palau ha tingut un paper protagonista en la concepció de l’anomenat «barri gòtic» de Barcelona i és al bell mig del recorregut museogràfic que el Museu es proposa renovar amb vista al seu 75è aniversari, el qual coincideix, a més, amb el 700 aniversari de la inauguració de la capella i de l’Arxiu Reial de Barcelona. Cal, doncs, meditar molt bé què voldríem fer amb el Palau, més enllà, naturalment, de conservar-lo i mostrar-lo en les millors condicions.

El punt de partença d’una reflexió seriosa sobre el tractament global que hauria de rebre un edifici tan significatiu és un coneixement profund de les seves característiques, derivades d’una evolució plurisecular molt complexa i només parcialment coneguda. És veritat que existeix una extensa bibliografia que n’ha abordat diversos aspectes i etapes. Comença a la fi del segle XVII amb el tractat del pare Ribera dedicat a la capella, seguit pel d’Aguirre sobre el Palau del Lloctinent. Al segle XIX, la confluència del romanticisme i la Renaixença en potenciaren l’interès, i es van multiplicar els estudis, amb aportacions com les de Piferrer i Pi Margall, Francisco i Antonio de Bofarull, Balaguer, Puiggarí, Bassegoda, Elias de Molins, Madoz, etc. El creixement del nombre d’estudis continuà al llarg del segle XX, amb cognoms tan rellevants com els de Miret i Sans, Carreras i Candi, Florensa, Duran i Sanpere, Ainaud, Gudiol, Verrié, Madurell, Udina, Adroer... Sobre aquelles bases, Eduard Riu Barrera ha escrit en els darrers vint-i-cinc anys les síntesis més actualitzades que existeixen. Tanmateix, ningú no ha afrontat fins ara la tasca de contrastar tota la documentació publicada, i encara hi ha fonts inèdites que ajudaran a explicar l’evolució de l’estructura interna entre el segle XII i els anys seixanta del segle XX. Cal incorporar, per exemple, els inventaris de l’Arxiu Reial, que descriuen fil per randa l’estructura de la desapareguda i posteriorment reinventada avantcambra; i també els plànols a escala del Palau fets abans de les destruccions del segle XIX que encara dormen actualment a l’Arxiu de la Corona d’Aragó i a l’Arxiu Històric Nacional. Des del Centre de Recerca i Debat del MUHBA hem començat a afrontar aquesta tasca pendent, que se suma a la d’obtenció d’imatges de tota l’estructura pervinguda amb càmeres ubicades en drones, deprés de l'estudi tridimensional ja realitzat amb escàner làser pel laboratori de Modelització virtual de la ciutat de la UPC. 

Amb aquestes dades afegides als estudis precedents i a l’anàlisi arqueològica, tractarem de construir una explicació més completa i comprensible sobre aquest punt neuràlgic de la nostra ciutat i la nostra història que és el Palau Reial Major de Barcelona.

Ramon J. Pujades i BatallerMUHBA