La plaça Vila de Madrid o el romanisme d’Adolf Florensa
La plaça Vila de Madrid. © MUHBA (autor: Isidre Pastor)
Poques vegades la projecció d’un espai dins del marc urbà de Ciutat Vella ha assolit les peculiaritats que comportà la proposta de condicionament del solar que ocupaven les dependències de l’antic convent de les carmelites descalces de Barcelona. L’afectació que tingueren tant l’església com la resta de dependències que conformaven el convent, com a conseqüència dels bombardejos de la Guerra Civil, va motivar que des del consistori municipal es considerés el trasllat de la seu conventual i s’iniciés el procés de remodelació urbanística.
És en el marc d’aquesta conjuntura que, a partir de finals de la dècada dels quaranta, Adolf Florensa, com a responsable del Servei de Conservació i Restauració de Monuments de l’Ajuntament de Barcelona, s’implicà en el programa de remodelació d’aquests terrenys, a tocar del capdamunt de les Rambles.
El pla d’ordenació d’aquest sector va ser concebut amb la idea de portar-hi a terme una actuació d’esponjament, per tal de condicionar l’àrea alliberada amb l’enderroc de l’antic convent, com si es tractés d’un esventrament de l’ancestral parcel·lació del que havia estat la part alta del quarter del Pi, motivat per una necessitat vital a la recerca d’aire i de llum.
La voluntat de concebre una gran zona oberta, estructurada a partir d’una plaça enjardinada, fou determinant en el planejament urbanístic d’aquest sector del barri. El projecte tingué una repercussió directa sobre el seu entorn immediat, fet que va comportar que la plaça s’articulés a partir de l’obertura de nous vials, com els actuals carrers del Duc i de Francesc Pujols.
Aquest planejament, centrat en el concepte d’alliberament espacial, va possibilitar l’articulació d’una nova gran zona verda i, a la vegada, va requerir de la definició formal i estilística de les façanes que s’obrien a la nova plaça. Tot i les dinàmiques operatives de cada una de les actuacions urbanístiques i arquitectòniques que comportà aquesta proposta, es pot considerar que es tracta d’un projecte que fou regit per unes pautes comunes.
La voluntat dels tècnics municipals, inclòs Florensa, no va ser tan sols la d’ordenar una trama urbana, sinó la de concebre un paisatge urbà, entès com una intervenció de transformació i articulació integral de l’espai. Així és com, en relació amb la projecció global d’aquesta iniciativa, es parteix del classicisme per a la definició de les línies i pautes generals de cada una de les actuacions. Els valors formals del món clàssic constituiran el ric repertori estilístic que va servir de base per a la concepció tant de l’espai com de l’arquitectura dels edificis que el delimitaran. Es tracta de la utilització del llenguatge clàssic com a instrument que permeti donar una solució uniforme i racional a tot el nou conjunt urbà i que s’adapti a l’expressió del seu entorn.
Florensa participà de manera activa en la projecció arquitectònica de les construccions que delimitaran aquest nou àmbit públic. D’una banda, juntament amb M. Casas Lamolla, van ser els que l’any 1945 redactaren el projecte arquitectònic del bloc d’habitatges que delimiten la plaça per la seva part meridional. De la mateixa manera, Florensa fou l’encarregat de projectar la reforma de la façana de l’edifici de l’Ateneu Barcelonès, que donava al carrer d’en Bot i que, una vegada enderrocades les antigues construccions que ocupaven aquesta superfície, quedava oberta a la plaça.
En els dos casos l’arquitecte adoptà, a l’hora de concretar el repertori ornamental de les façanes, mètodes compositius inspirats en la tradició clàssica.
La composició estilística d’aquestes façanes presentà una inspiració articulada al més pur classicisme toscà. Si bé el classicisme és una constant en l’obra de Florensa ja des de la dècada dels vint, i adquireix una màxima rellevància en la dècada dels trenta, és ara quan de nou el recupera tota la seva càrrega conceptual, al més pur estil brunelleschià.
Les solucions formals escollides en cada una d’aquestes dues façanes tenen una unitat compositiva que reforça l’esperit unitari en què és concebut tot l’entorn de la plaça. De la mateixa manera, les línies classicistes que resolen l’ornamentació d’aquests edificis s’interrelacionen perfectament amb la percepció clàssica de l’espai on ha estat formulada.
Amb tot, s’ha de considerar l’actuació urbanística i arquitectònica a l’actual plaça de la Vila de Madrid com el colofó del que es podria anomenar romanisme en l’obra de Florensa. En primer lloc, per la mateixa interpretació de l’espai a partir d’una plaça enjardinada, com a proposta de connotació renaixentista en la percepció de les zones públiques. D’altra banda, per l’adopció de les formes clàssiques en la composició de les façanes de l’Ateneu i del bloc d’habitatges que fan de teló de fons de la plaça, com si es tractés d’un decorat teatral. I tot plegat per concebre el classicisme d’un paisatge urbà per mitjà d’unes formes i d’un esperit clàssic de caire monumentalitzant.
Però aquesta idea de l’espai com un tot, articulada a partir d’uns plantejaments de classicisme, es veié del tot corresposta amb la localització d’una via sepulcral romana, que es preservava al subsòl de la plaça. Els treballs d’excavació arqueològica van posar al descobert bona part de les restes de la necròpolis, que va esdevenir el contrapunt del plantejament classicista que Florensa havia projectat per a la urbanització d’aquest indret.
Amb aquesta conjuntura es culmina l’eclosió de classicisme que s’havia pretès impregnar amb la projecció d’aquesta nova plaça pública. La decisió de deixar al descobert el conjunt de les restes arqueològiques obeïa a una voluntat de donar valor el patrimoni arqueològic, i també al requeriment de disposar d’un element patrimonial que dotés de contingut històric l’esperit classicista que inspirà l’estructuració d’aquest espai.
La plaça Vila de Madrid no tan sols representa el darrer i màxim exponent del neoclassicisme promulgat i defensat per l’arquitecte Adolf Florensa, sinó que ha esdevingut un referent en la concepció i definició dels paisatges urbans.
Isidre Pastor i BatallaArqueòleg