Barcelona i els Jocs Florals, 1859. Modernització i romanticisme

El 150è aniversari de la «restauració» dels Jocs Florals de Barcelona és l’ocasió d’un projecte expositiu que, tot mirant de rescatar de l’anècdota i del tòpic aquell cèlebre episodi, vol contribuir a reubicar-lo en la complexa dinàmica d’accions i de representacions que, com en el cas d’altres ciutats d’aleshores, acompanyaven la imminència de la nova Barcelona burgesa de Cerdà i l’Eixample.

Així, l’exposició Barcelona i els Jocs Florals, 1859. Modernització i romanticisme, beneficiada de programes de recerca ocupats en la gestació de la Barcelona moderna, en l’interès pel concepte de patrimoni o en la constitució de la literatura catalana vuitcentista com a sistema, proposa considerar la «restauració» dels Jocs de 1859 com una acció rellevant d’afirmació de les elits locals davant les singulars possibilitats de «progrés» que l’estabilització de l’ordre liberal feia sospitar. I que l’aterrament de les muralles i el posterior pla Cerdà, aprovat aquell mateix 1859, semblaven fer imminent.

De fet, la «restauració» dels Jocs obeeix a la necessitat d’un utillatge nou per operar en la «nova civilització» que el mantenidor i secretari Antoni de Bofarull percep «ara» com a marc inevitable d’actuació: la moda de l’antiquarisme romàntic fa del ritu i l’acte social dels Jocs un instrument de representació inestimable, subsidiari del concepte de «renaixença» que, alhora, intel·lectuals i polítics ofereixen com a valor cohesiu i com a mot d’ordre davant de l’ambició i els reptes del futur. Perquè al capdavall era a «confiar en lo molt que lo país pot donar de si» a què convidava Antoni de Bofarull, no a menys.

La imprescindible aproximació al marc perceptiu coetani ha de recordar la imatge dels catalans com a poble simplement laboriós i industrial («que es como llamarle inferior», puntualitzava Yxart el 1891) i d’una seva capital, Barcelona, insalubre i desagradable, amb el record i el temor permanent del conflicte social: un mal equipatge, en definitiva, per transitar en aquella «nova civilització» i per forjar aquella «renaixença». S’imposaven, així, estratègies per redefinir l’espai urbà. Estratègies, per exemple, de monumentalització: «Barcelona no debe ser menos en la exteriorización de lo bello, que lo es en la exteriorización de lo útil, en el material sentido de la palabra», escrivia a El Arte Josep Manjarrés (núm. 1, 1-IV-1859). El discurs sobre la reivindicació del patrimoni històric omplirà d’autoritat el medievalisme romàntic a la moda i el farà intervenir en la monumentalització de Barcelona: és l’ocasió de la «restauració» dels Jocs, un vell projecte dels primers romàntics catalans que no es concreta ni adquireix continuïtat fins que no n’és revelada l’aguda intenció cívica. Això inclou la intervenció en la vida mundana, és clar: els Jocs incorporen al cicle anual de festivitats de Barcelona (aleshores no gaire més que la gallofa del cicle menestral) una festa de societat en què autoritats i patricis convoquen a celebrar una història que sublima el present.

Així doncs, els Jocs Florals de 1859 es produeixen no pas «en contrast» amb el seu context social i polític (per usar l’expressió de Rubió i Balaguer), sinó com una projecció peculiar d’aquest. Ja va voler precisar-ho, en el punt dels fets i davant dels inevitables retrets d’«anacronisme», el mantenidor Rubió i Ors: sent «un recuerdo de glorias pasadas», deia, els Jocs «restaurats» esdevenien «un símbolo para el presente de renacimiento literario» (El Arte, núm. 3, 1-V-1859). El Jocs esdevenien un símbol de la «renaixença» tout court, del país, sobre les brillants expectatives de la qual no cabia concebre millor garantia que, justament, el pla d’eixample de Barcelona. Que una cosa (els Jocs) era vinculada amb l’altra (el projecte d’eixample) resta palès en la revista barcelonina El Arte (1859), ja al·ludida. La publicació, que té l’objecte de «dar a conocer los elementos de vida artística que hay en Barcelona», actua de plataforma de suport a la restauració dels Jocs i és al servei d’una crida reiterada «a poblar de monumentos el nuevo espacio en que va a respirar la oprimida Barcelona, a decorar con preciosas obras sus templos y museos, a hacer resonar con armonías inspiradas sus teatros ya suntuosos; a restaurar su historia, sus estudios y su enérgica elocuencia» (Prospecto). Perquè, en definitiva, diuen en un altre moment, «Las artes son la última fórmula del optimismo» (núm. 8, 15-VII-1859). És obvi que som davant d’un testimoni més de l’«alliance profonde entre l’archaïsme ostensible de la construction identitaire et la plus indéniable modernité économique et technologique» de què ha parlat Anne-Marie Thiesse. En efecte, la llum que les recerques recents de les historiadores Marina López i Glòria Santa-Maria projecten sobre les condicions de l’èxit de la restauració jocfloralesca no fa sinó corroborar l’oportuna concurrència, en el tan atapeït nòdul cronològic dels darrers anys cinquanta del vuit-cents, d’un pla de construcció identitària llargament covat (en què s’havien sentit les veus de Monlau, o de Balmes, o del Rubió i Ors del Pròleg de 1841) amb els afanys de monumentalització urbana i, al llarg dels anys 1850, amb la ubicació social adient dels grans agents de la restauració de 1859: Víctor Balaguer al capdavant (segons sembla), Antoni de Bofarull i Joaquim Rubió i Ors.

És a propòsit de la naturalesa monumentalitzadora, és a dir, representativa, dels Jocs que convé examinar-ne la dimensió pròpiament literària. En el servei a la representació, la festa, la demostració i l’autocelebració de les elits locals, els Jocs emparen una literatura no pas lliurada a la vil funcionalitat dins el mercat literari, sinó precisament esdevinguda apreciable per l’aurèola de la seva incontaminació. I per la seva quota de rendiment simbòlic, és clar.

Per això aquella litúrgia medievalitzant en aquell escenari, el Saló de Cent (que l’Ajuntament barceloní havia decidir salvar de la demolició tot just dotze anys abans), és coherent amb un capital literari que vol exhibir una noble i rica antiguitat. I per això, també, es dóna el protagonisme del català en el certamen, que no desmenteix la diglòssia característica de la societat catalana d’aleshores: és quan la festa cívica dels Jocs és reconeguda i apreciada en aquests termes que resta lliure el camí per fer-ne el certamen monolingüe que va acabar sent –en «llemosí», naturalment, que encarnava l’antiga glòria dels catalans. És possible que l’exemple occità de l’Armana Provençau, activa des del 1855, potenciat per l’impacte, el mateix 1859, de la Mirèio mistraliana, decidís al monolingüisme. Sí és cert, en qualsevol cas, que l’ascendent occità serveix per naturalitzar els Jocs, ja des del 1859, com a escenari i plataforma de la gran ambició del poema i el po e ta que identifiquin contemporàniament els catalans, tal com Mirèio i Mistral ja identificaven els occitans. És a dir: el ritu, la cerimònia i la convenció no deixen d’acollir una promoció de l’excel•lència que faciliti a la literatura catalana aconseguir la mena de legitimitat a què li és permès d’aspirar en aquella «república mundial de les lletres» postrevolucionària i herderiana que ha descrit Pascale Casanova.

Tot plegat, en efecte, acaba servint a un desplaçament en la consideració social de la literatura catalana. Més enllà del clos acadèmic tronat i ineficaç, el ritual enlluernador dels Jocs basteix el context pragmàtic que calia al català per esdevenir susceptible de ser reconegut com a llengua literària possible: en prova concloent de la capacitat persuasiva del discurs del certamen, uns joves (hi apel·lava, en concret, el mantenidor Balaguer) hi projectaran la seva ambició. Aquests joves encarnaran el model característic d’«escriptor catalanista de la Renaixença», segons l’ha batejat Ramon Panyella. Jacint Verdaguer, que donarà ben folgadament satisfacció a les expectatives dels Jocs, en serà un. Un altre, l’entusiasta cronista de l’esdeveniment que signa Francesc P. Briz, estava convençut, a cop calent dels fets, que els Jocs «pueden ser el prólogo de un Renacimien to literario». En qualsevol cas va acompanyar-los immediatament l’èxit: ja el 1863, Josep Lluís Feu oferia a reflexió el «desusado entusiasmo con que ha sido recibida la restauración de los Juegos florales».

Josep M. Domingo
Comissari de l’exposició Barcelona i Jocs Florals