Miracles de colors

Pujo a la seu de Montjuic del Museu Etnològic i de les Cultures del Món i, no sol fallar, el primer que faig és dirigir-me a la sala de reserva visitable. Allí hi ha una selecció d’exvots pintats que per a mi sempre han estat una de les joies del museu. Amb aquests retaulons, sovint la visita s’acaba aquí, es mengen tot el temps que tenia. Deu ser perquè en són un, de viatge en el temps. Un vot —del llatí vovere-votum: prometença, desig ardent— s’esdevé quan la persona s’encomana a un ésser sagrat, diví. De vegades també s’esdevé el vot de vila, quan tot un poble promet un romiatge o un sacrifici en cas que els seus precs —per exemple, per la pluja— siguin escoltats i atesos. Si el vot s’acompleix, mitjançant la restauració del mal patit o la superació d'un tràngol, aleshores el poble o l’individu materialitzen l’exvot —del llatí ex voto: del vot, a conseqüència del vot¬—, sota la forma de la peregrinació o de la presentalla, entre d’altres. Els exvots funcionen a la manera d’una potent eina de comunicació entre el devot i l’ésser diví al qual es dirigeix, eliminant, per dir-ho així, la funció d'un intermediari professional ⎯el clergue o funcionari eclesiàstic, el bruixot o el sacerdot paradigmàtic. Així, la importància de l’exvot, al marge del seu valor com a objecte de manufactura popular apel·la directament a un fet concret: el devot “explica” les seves circumstàncies vitals a través de l'ofrena, es mostra envers els altres conciutadans ⎯els exvots es penjaven a les parets dels santuaris, a la vista de tothom⎯, i alhora el devot “usa” aquesta tècnica comunicativa de manera íntima i intransferible. L’exvot fa societat. Després de la caiguda de l’Imperi Romà, l’any 476, l’església de Roma assumeix la direcció espiritual dels territoris. El vell costum de penjar els exvots als arbres sagrats del bosc comença a ser qüestionat per la jerarquia eclesiàstica. Són abundants les fonts que, des del segle VI, manifesten objeccions a aquestes pràctiques. Al Concili d’Auxerre, de l’any 587, es van prohibir les expressions d’agraïment en fonts i arbres sagrats o consagrats, per després passar a proscriure la manufactura d’exvots de fusta. En canvi es va recomanar que es fessin vigílies a les esglésies i que es lliuressin almoines als pobres. Més tard, se sap que Sant Eligi (m. 661) va ordenar talar els arbres sagrats i cremar allí on es trobessin les figures de peus fetes de fusta que es col·locaven en les cruïlles de camins. Sembla ser que una part de l’estament cristià veia amb preocupació el fet que les antigues ofrenes votives, considerades paganes, establissin una relació directa entre l’ésser celestial i l’ésser humà, amb el perill que la intervenció clerical esdevingués prescindible. Malgrat tot, finalment el cristianisme acabarà assimilant aquesta tradició popular i durant l’Edat Mitjana els exvots passen a dipositar-se als santuaris al costat del sepulcre del sant protector. A casa nostra, aquest costum va quedar reflectit en dues obres del segle XV. Es tracta del retaule de Sant Vicenç de Sarrià, obra de Jaume Huget, i el de Sant Esteve de Granollers, realitzat al taller de Vergós. En totes dues obres es pot veure al fons de l’escena una col·lecció d’exvots, penjats d’unes barres situades sobre els sepulcres dels sants. [gallery ids="1116,1118,1119"] Durant aquesta època, i fins al segle XXI, la pràctica votiva ofereix una tipologia d’objectes molt variada. De fet, qualsevol objecte és pot convertir en un exvot. Ultra tot plegat, però, eren freqüents els exvots pintats, d’ús habitual fins ben bé finals del segle XX. Als Països Catalans reben el nom de retaulons, quadres, taules o miracles. El retauló més antic de què tenim notícia, enguany introbable, és del 1323 i va ser dedicat a la Mare de Déu de Montserrat per un mariner mallorquí. Actualment l’exvot pintat més antic que es conserva al Principat és de l'any 1595, i pertany a la col·lecció del Santuari del Miracle, a Riner (el Solsonès). Per a mi és com estar en contacte íntim amb les trifulgues de molta gent. D’entre les múltiples formes que l'exvot pot adoptar, la que més em commou és el retauló pintat. Al MUEC n’hi ha de veritablement interessants. Les pintures votives representen escenes de la vida en societat que ens permeten una anàlisi etnohistòrica de costums, creences, oficis, indumentàries, fets històrics, mobiliari, i un llarg etcètera d'aspectes dels nostres avantpassats. Naixements, casaments, fets meteorològics, mitjans de transport i eines del camp, guerres i malalties, tractaments mèdics i devocions desfilen pels exvots pintats que, en aquest sentit, se'ns mostren com una mena de crònica gràfica del passat. A Catalunya reflecteixen la vida quotidiana des del segle XVI fins gairebé l'actualitat. De vegades l’exvot s’encarregava a un dibuixant professional. A un pintor professional. Però moltes altres vegades el dibuix, l’escena és obra del devot mateix. I aquí és on més em commoc. Pensar en un traginer que, després de caure del carro, agraït per no haver-se matat, s’asseu, a casa, i dibuixa l’escena de l’accident, l’acoloreix i se’n va a penjar-la al santuari, tot plegat em sembla extraordinari. La mare que, agraïda perquè el fill que li va caure al pou s’ha salvat, els supervivents d’un incendi, d’una guerra! Aquest caràcter popular fa que els retaules del MUEC s’emportin, tan sovint, tota la meva atenció.   - Adrià Pujol Cruells -