Vivim una emergència absoluta pel que fa a l’accés a l’habitatge. La màquina de l’anomenat mercat immobiliari i la manca de polítiques contundents per dotar la ciutat d’un parc residencial assequible aboquen a la precarietat moltes de les persones que viuen de lloguer. Famílies amb menors, gent gran amb contractes de lloguer indefinits, parelles amb feina que no arriben a final de mes i joves en situació laboral precària esdevenen especialment vulnerables. I a tot això s’hi afegeixen els errors judicials i el mobbing immobiliari que s’exerceix sobre alguns inquilins.
Durant quatre anys, el fotoperiodista Marc Javierre-Kohan i el periodista Jesús Martínez han cobert molts casos de desnonaments. En aquest treball ens acosten a les vides i als espais personals de veïns i veïnes que estaven a punt de perdre el seu bé més preuat: la llar on han passat tota o bona part de la vida. En aquesta història, ells i elles sempre perden. No és res personal, només són negocis.
La Blanca del carrer dels Boters. Va entrar de núvia l’any 1969 al seu pis del carrer dels Boters i el va fer beneir. Ara té 80 anys i el pis l’ha comprat una advocada com a inversió, per destinar-lo a lloguer temporal. Aprofitant l’edat avançada de la llogatera i un error en els pagaments, va aconseguir fer-la fora després de set intents de desnonament. La Blanca va acabar en una pensió.
La hipoteca d’en Juanjo. Fa 24 anys que viu al pis de l’avinguda dels Rasos de Peguera. Va comprar-lo amb una hipoteca amb una quota mensual de 600 euros, i després de perdre la feina i de separar-se no va poder pagar els 1.300 euros que li’n demanava el banc. Des de llavors el pis ha canviat de banc i de fons voltor cinc vegades. En Juanjo lluita per obtenir un lloguer social.
La família de la Cecilia. L’any 2014 la Cecilia i en Carlos van llogar una habitació en un pis de l’avinguda dels Rasos de Peguera. El subarrendador, que es quedava els diners i no pagava el lloguer, va desaparèixer el 2017, quan ells ja tenien tres fills. Immediatament, va arribar la demanda d’expulsió, que va tenir lloc a finals del 2023. Amb tres menors, la família va anar a parar a una pensió.
L’hotel d’en Jordi. Jordi Papell viu des de fa 66 anys a la Via Laietana, en un edifici que ara és l’hotel ILUNION Almirante. Va veure com els propietaris anaven comprant tots els pisos per finalment construir un hotel al seu voltant. Però no va voler marxar de casa seva. El seu pis ocupa l’espai de sis habitacions de l’hotel.
Els cabells de la Yolanda. Té 30 anys i dos fills, de 9 i 5 anys. Separada i a l’atur, fa set anys que viu en un cinquè pis sense ascensor de Ciutat Meridiana propietat de la Sareb, que forma part del programa Reallotgem de l’Agència de l’Habitatge de Catalunya. Després de quatre intents de desnonament, ha començat a perdre els cabells.
L’esquerda de la Lluïsa. És veïna de tota la vida del barri de Sant Andreu, on viu amb la seva mare de 90 anys al carrer d’Otger. Cinc generacions de la família han viscut al primer pis de la finca. Els propietaris tenen la resta tancada i abandonada, i adverteixen del mal estat de l’edifici per justificar que es tiri a terra l’immoble per construir-hi una promoció de pisos nous.
La casa de la Marina. Va entrar al pis del carrer del Mar de la Barceloneta l’any 1934, quan els seus pares s’hi van instal·lar. L’any 2022 un jutjat la va intentar fer fora amb l’argument que el contracte de lloguer era dels anys vuitanta, una trampa judicial que finalment el propietari, el banc BBVA, va haver de corregir: van haver de reconèixer la Marina com a arrendatària titular.
La veïna del refugi. Isi Sáez fa deu anys que viu al carrer de Tapioles del Poble-sec, en una finca que té un refugi antiaeri al soterrani. Un dia va començar a rebre visites d’un fons d’inversió immobiliària. Havien comprat tots els pisos per reformar-los i vendre’ls a preus desorbitats que ella no pot pagar: 320.000 euros. Se li ha acabat el contracte, però vol continuar a casa pagant el lloguer.
L’exili d’en Sergio. La família d’en Sergio vivia al carrer de Sant Jeroni del Raval des de feia noranta anys. Ell va cuidar la seva mare fins que va morir i, en quedar sol, va entrar en depressió. La propietat va aprofitar l’impagament d’alguns lloguers per desnonar-lo sense negociar el deute. Ara s’està al pis d’una germana i vol tornar al seu barri de tota la vida.
La vida de la Victoria. Va arribar al carrer de Perafita l’any 2018 amb el seu fill Abraham. Pagava un lloguer de 355 euros. Durant la pandèmia no el va poder continuar pagant, i l’any 2022 li va arribar la carta de desnonament. Ha intentat negociar sense èxit el lloguer i el deute amb el propietari, Budmac Investments, empresa que es dedica a l’adquisició i promoció de pisos.
El butlletí
Subscriu-te al nostre butlletí per estar informat de les novetats de Barcelona Metròpolis