El treball de Jordi Barreras parteix del fotoperiodisme per acabar desembocant en la fotografia documental d’autor, sota la influència d’artistes com Martha Rosler. Amb la crisi econòmica, Barreras va deixar de treballar per a diaris nacionals i va emigrar a Londres, on va començar un projecte gràfic sobre la City of London Corporation, un dels districtes financers més importants del món. La seva configuració coincideix en alguns punts amb l’espai que ocupava l’antiga muralla medieval, i es converteix en símbol del domini econòmic. Les 22 fotografies recollides al llibre Already But Not Yet són el fruit de cinc anys de treball. Amb una arquitectura imponent com a rerefons vital, mostren l’aïllament i la vulnerabilitat dels qui viuen sotmesos a una competitivitat extrema i a estratègies de motivació, amb promeses d’un èxit que mai arriba.
El títol d’aquest treball, Already But Not Yet, evoca un concepte teològic, el del regne de Déu que és alhora present i futur: ja en formem part (already), però no aconseguirà la seva plena realització fins al futur (but not yet). La tensió entre aquest “ara” i un “encara no” provoca una sensació d’espera i una atmosfera de suspensió, que el fotògraf mira de captar de la manera que ho fan les pintures d’Edward Hopper. La càmera registra un temps en el qual sembla que no passa res, on personatges instal·lats en la pausa busquen un raig de sol, aturats enmig d’una jornada que s’endevina dura i llarga. Els han dit que, encara que les condicions siguin precàries, si persisteixen en l’esforç, acabaran assolint els objectius. Esforçar-se vol dir, en aquest cas, autoexplotar-se, com explica el filòsof Byung-Chul Han en la seva obra La societat del cansament. Ningú els garanteix que el camí de l’èxit no es trencarà per un expedient de regularització o per un acomiadament sobtat. La monotonia de l’instant només es veu interrompuda per l’anhel que la situació millori, però cal paciència. Com diuen les benaurances, “feliços els humils, perquè posseiran la terra”. El capitalisme s’apropia d’aquesta idea per alimentar una nova religió materialista basada en la promesa d’un guany futur al qual cal sacrificar el present. No és cap casualitat que, a les actuals metròpolis, els edificis més alts ja no siguin les catedrals o les esglésies, sinó les seus de les grans corporacions que competeixen entre elles per tenir la torre més alta i demostrar, així, el seu control simbòlic sobre el territori.
Els comentaris que acompanyen aquestes imatges parteixen dels textos de Flavia Loscialpo y Stephanie Schwarz inclosos en la mateixa obra.
©Jordi Barreras
Aquestes imatges posen l’accent en el subjecte aïllat, només envoltat pels imponents edificis que simbolitzen les estructures de poder del capitalisme mundial. El mateix títol del treball ja expressa el sentit del missatge: els treballadors “ja” (already) formen part dels mecanismes neoliberals, “però encara no” (but not yet) han arribat a la fi de la seva realització, que mai és completa i sempre es projecta cap al futur. Hi ha una clara intenció política en la composició de les imatges: l’aïllament del subjecte s’insereix en un context de fragmentació i atomització de la vida, erosió de la comunitat, creixent desregulació, productivitat i inacabable càrrega de treball. Hem passat, segons el filòsof Byung-Chul Han, de la “societat disciplinària” a la “societat del rendiment”, en la qual els individus, per tenir èxit, han d’encarnar qualitats com l’adaptabilitat, la flexibilitat, la versatilitat, la proactivitat i la iniciativa. Impulsats per l’imperatiu del rendiment, s’exposen a una disponibilitat il·limitada. De fet, se sotmeten a si mateixos a un règim d’autoexplotació. Les estratègies neoliberals de subjugació funcionen a través d’una internalització del poder, i les seves manifestacions són la por de no aconseguir res, l’esgotament, el cansament constant i la depressió.
©Jordi Barreras
Els estranys moments d’aïllament captats en l’atrafegat epicentre financer de Londres mostren la condició del subjecte neoliberal. A la ciutat, que té una funció de creació de xarxes, els individus estan constantment connectats, orgullosos d’estar ocupats, i, no obstant això, aïllats a l’hora d’enfrontar-se als imperatius de rendiment i a les estructures de poder. La presència imponent i dominant dels gratacels és una al·legoria del pes que tenen els poders econòmics i corporatius, i de la subordinació de les persones. A més de l’arquitectura, l’altre element expressiu és la llum, que mostra subtilment la posició del subjecte en relació amb les estructures de poder. Mentre que l’individu sempre és captat per aquesta claror, els edificis resten majorment en penombra. Això suggereix que el poder i les seves formes de vigilància estan (habitualment) ocults. La posició triada pel fotògraf està també oculta, observant i actuant des de l’ombra. Les fotografies de Barreras conviden a reflexionar sobre el paper i la naturalesa de la fotografia documental, tot insinuant el fet crucial que, com afirma Michel Foucault, “on hi ha poder, hi ha resistència”.
©Jordi Barreras
Les situacions banals d’introspecció es presenten com un símptoma del mal funcionament d’un sistema que converteix les aspiracions de la gent en un esquer per atrapar-la. El més preocupant és que aquestes persones, abstretes en els seus pensaments, s’assemblen massa a qualsevol de nosaltres. Amb aquesta proposta crítica, l’autor intenta fer més llegible la realitat.
©Jordi Barreras
A Los no lugares. Espacios del anonimato, l’antropòleg francès Marc Augé introdueix la idea dels “no llocs” com a espais creats per la “sobremodernitat”. Aquests indrets transitoris, pels quals passen els actors humans de manera anònima, es contraposen amb els “llocs”, que tenen un rol profundament relacional i de connexió entre les identitats socials i individuals. Encara que la percepció en pugui ser subjectiva, els “no llocs” es definirien com a espais amb els quals l’individu no es relaciona de manera íntima i als quals no s’aplica la poètica de l’habitar. A Already But Not Yet, la City londinenca és representativa de molts altres centres financers, extremadament concorreguts durant les hores de treball i particularment silenciosos quan les oficines tanquen. Malgrat ser l’espai de treball de milers d’individus que hi passen la major part de la seva jornada diària, la City és eminentment un lloc de pas. Foto a foto, aquest treball documental desgrana l’enigmàtica relació entre el subjecte modern i l’entorn urbà, on l’arquitectura no és l’únic factor imponent. De manera sorprenent, la sèrie es va fotografiar íntegrament durant dies laborables d’abans de la pandèmia, en horaris en què la ciutat estava molt concorreguda.
©Jordi Barreras
Les fotografies de la sèrie no són íntimes ni narratives: ofereixen una espècie de registre de les exigències a què estan sotmesos aquells que intenten guanyar-se la vida en qualsevol capital financera. Què és, en aquest medi, el treball? Com es pot veure o representar? Aquesta pregunta no és novetat. Els crítics culturals ja la van plantejar a principis del segle xx, quan els nous processos d’industrialització, com el taylorisme, van fer irrecognoscible el que abans es considerava treball. Molts van suggerir que, en deixar de ser una ocupació o una tasca, ja no es podia representar de la mateixa manera que abans. Diversos fotògrafs van registrar aquesta transformació. Un exemple icònic és Wall Street (1915), de Paul Strand. De manera similar, les imatges de Barreras juguen amb el pes de les façanes arquitectòniques, que delimiten els espais públics i privats de la ciutat. A Already But Not Yet hi ha sensació de llum i aire, però no hi ha horitzó, els individus semblen atrapats entre els gegants envidrats i el feix de llum que els il·lumina. No és casualitat: les noves ciutats produeixen treballadors i els espais urbans arriben a funcionar com a màquines per sostenir la vida. Strand va definir aquestes màquines com un “nou Déu”.
©Jordi Barreras
En paraules d’Allan Sekula, “el gènere documental havia contribuït a l’espectacle, l’excitació de la retina, el voyeurisme, el terror, l’enveja i la nostàlgia, i tan sols uns pocs treballs representaven una comprensió crítica del món”. Les intencions polítiques de Jordi Barreras situen la seva obra en la línia d’aquestes demandes dels anys setanta. Autors com Martha Rosler, Jo Spence i el mateix Sekula van reivindicar la necessitat d’un canvi radical en el gènere.
©Jordi Barreras
La revisió crítica del gènere documental ha posat en relleu el seu caràcter poc reflexiu i la manca de treballs que, de manera clara, facin una crítica a les estructures de poder. Jordi Barreras va disparar esperant que la llum del sol incidís en les façanes arquitectòniques que emmurallen la City. Aquest esperar el no-res és l’antítesi del fotoperiodisme, la seva antiga professió.
©Jordi Barreras
L’interès per la fotografia social que professa l’autor neix de la revista Grama, publicació que als anys setanta va representar la veu de les lluites populars i les reivindicacions obreres. Els seus referents locals són Joan Guerrero, fotògraf de Santa Coloma de Gramenet; les imatges de Xavier Ribas a la sèrie Diumenges (1994-1997), o les converses amb Jorge Ribalta sobre fotografia conceptual.
©Jordi Barreras
Aquest treball planteja la City londinenca com una metròpolis morta, que s’ha venut als interessos privats i s’ha oblidat de la vida pública, però alerta que podria ser qualsevol ciutat del món. Les fotografies són la metàfora d’una societat on impera l’aïllament social i l’individualisme per sobre del sentiment de comunitat. La City és un exemple simbòlic de com el poder imposa el seu model d’urbanisme.
©Jordi Barreras
El butlletí
Subscriu-te al nostre butlletí per estar informat de les novetats de Barcelona Metròpolis