Barcelona Metropolis

Les ciutats són essencials per afrontar els desafiaments del canvi climàtic, no només pel seu paper en la generació d’emissions, sinó també per la seva major llibertat d’acció davant les tendències geopolítiques i la seva capacitat d’adaptació i innovació. Les accions per reduir les emissions o adaptar-se als impactes són fonamentals, però cal que vagin acompanyades d’una visió metropolitana integrada.

Qualsevol article que llegim sobre ciutats i canvi climàtic comença amb unes dades similars, que ens demostren la importància que tenen les urbs en aquesta lluita global: concentren un 55% de la població mundial, i es preveu que aquest percentatge continuï creixent, fins a arribar al 68% el 2050.[1] Com a conseqüència, les ciutats són responsables de la major part de les emissions de gasos d’efecte hivernacle. Segons el Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC, per la sigla en anglès), aproximadament el 70% de les emissions globals provenen de les àrees urbanes, que només ocupen, però, el 2% de la superfície terrestre.[2] Això fa que tinguin un paper central en l’adaptació i la mitigació dels impactes del canvi climàtic.

Els governs locals són actors clau, i tindran un paper encara més gran tant a escala nacional com global, sobretot amb el resultat de les eleccions als Estats Units i les tensions geopolítiques actuals.[3] Les ciutats ja estan prenent la iniciativa per liderar l’acció climàtica, impulsant solucions climàtiques urbanes, influint en les discussions internacionals sobre el clima i demostrant estratègies innovadores. Això passa perquè poden actuar amb més agilitat i implementar solucions localitzades mentre eludeixen la paràlisi que sovint es veu en les negociacions en l’àmbit nacional i internacional.

En aquest marc, moltes ciutats han adoptat objectius per ser neutres en emissions i han impulsat mesures com el foment de les energies renovables, el transport públic i l’eficiència energètica en edificis. Un exemple seria Copenhaguen, que vol assolir la neutralitat en carboni l’any 2025 i que l’any passat ja havia aconseguit reduir un 72% les emissions.[4] Moltes altres ciutats, Barcelona inclosa, s’han compromès a ser neutres el 2050.

A la regió metropolitana de Barcelona (RMB), 15 dels 164 municipis que la integren van declarar l’emergència climàtica l’any 2020. Un estudi elaborat pel Pla Estratègic Metropolità de Barcelona (PEMB)[5] destaca que, tot i aquesta declaració, la manca de visió metropolitana integrada dificulta la implementació de mesures eficients, ja que cada municipi actua de manera independent, amb prioritats i enfocaments diversos. Això provoca la repetició de mesures sense coordinació, així com l’absència de pressupostos assignats als plans, la qual cosa genera desigualtats entre ciutats. La manca de vinculació entre actors i de mesures obligatòries limita els resultats, mentre que hi ha municipis com Barcelona, l’Hospitalet de Llobregat i Sabadell amb més capacitat per assolir els seus objectius.

Molts d’aquests municipis també han establert plans locals per lluitar contra el canvi climàtic. Per exemple, l’Hospitalet de Llobregat té el seu propi Pla d’Acció per l’Energia Sostenible, com també en té Cornellà de Llobregat. L’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), igualment, disposa del Pla Clima i Energia 2030,[6] que vol fomentar i millorar la coordinació amb els municipis i amb altres administracions per optimitzar els recursos, compartir el coneixement i augmentar la velocitat de reacció, sumant esforços en el compromís pel clima.

La més coneguda, entre aquestes planificacions, és el Pla Clima de Barcelona, una estratègia integral per abordar el canvi climàtic i reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle a la ciutat. L’objectiu és transformar Barcelona en una ciutat més sostenible i resilient, amb una gran atenció a la millora de la qualitat de l’aire, l’energia renovable i la mobilitat neta. El pla preveu mesures per adaptar la ciutat als efectes del canvi climàtic, com les altes temperatures i les inundacions, i també inclou la promoció de l’eficiència energètica en edificis, la regeneració urbana i l’impuls de la biodiversitat. A través d’aquest full de ruta, Barcelona busca ser un referent mundial en la lluita contra el canvi climàtic i aconseguir la neutralitat de carboni per al 2050.

En aquest article posarem exemples de com les ciutats poden reduir les emissions i adaptar-se als impactes del canvi climàtic.

El repte del transport

El Monitor Públic d’Emissions de Catalunya[7] ha estat notícia recentment perquè ha demostrat que la reducció d’emissions de gasos d’efecte hivernacle s’està estancant. El 2024 van baixar un 0,9%, xifra que ja mostrava una frenada respecte a la reducció, més significativa, del 5,4% aconseguida el 2023.

Si ho mirem per sectors, la indústria ha disminuït emissions, especialment el 2023, gràcies a factors com la caiguda del consum de gas natural per la guerra a Ucraïna. El sector energètic també ha experimentat una reducció en les emissions, sobretot per la disminució del consum de gas natural a les centrals tèrmiques. El transport, però, no ha reduït les emissions els últims anys, i s’han mantingut en nivells similars als del 2022.

D’altra banda, els esdeveniments meteorològics extrems, com les tempestes fortes, les inundacions i els ciclons mediterranis, també tenen un gran impacte en les ciutats d’aquesta regió. El temporal Gloria, de gener del 2020, va ser un clar exemple de com les fortes pluges i els vents poden causar destrucció massiva en les infraestructures urbanes. L’episodi més recent, que segueix en l’actualitat, ha estat la DANA del 2024 a València, quan les precipitacions van arribar a 230 mm en només 24 hores, van provocar inundacions que van causar la mort a 224 persones[12] i van afectar el transport i la xarxa elèctrica, a més de causar pèrdues econòmiques per valor de 17.000 milions d’euros.[13] El World Weather Attribution (WWA), un centre d’investigació especialitzat en els estudis d’atribució, destaca que les pluges de la DANA a València van ser “un 12% més intenses” i són “el doble de probables” a causa del canvi climàtic.[14]

Les ciutats ja estan prenent mesures per afrontar els impactes del canvi climàtic, especialment les onades de calor i els esdeveniments meteorològics extrems. A Barcelona, per exemple,[15] el 2020 es va aprovar el Pla Director Integral de Sanejament (PDISBA), que replanteja el sistema de clavegueram i drenatge per adaptar la infraestructura als efectes del canvi climàtic: incorpora sistemes de drenatge urbà com zones verdes no pavimentades, la millora del clavegueram i dipòsits que permeten gestionar l’aigua excedent. Aquestes accions serien necessàries a tota la regió metropolitana, que viurà impactes similars als identificats a Barcelona.

Així mateix, cal invertir en la sensibilització ciutadana i en plans de resposta ràpida davant d’aquests esdeveniments, ja que, tal com hem vist amb la DANA de València, la preparació i la capacitat de resposta poden minimitzar els danys soferts per un esdeveniment d’aquestes característiques.

Les ciutats són clau en la lluita contra el canvi climàtic, però cal una visió metropolitana integrada per garantir una resposta coordinada i efectiva. Això permetrà evitar duplicacions i assegurar que les accions arribin a totes les comunitats.

[7] Monitor Públic d’Emissions de Catalunya. monitorco2e.cat

[8] Winkler, L. “The effect of sustainable mobility transition policies on cumulative urban transport emissions and energy demand”. Nature Communications. 2023. via.bcn/gF5t50UZcOx

[9] www.barcelona22.net