Barcelona Metropolis

L’obra de Mónica Rikić (Barcelona, 1986) proposa una reflexió crítica de la tecnologia a través de la creació de dispositius electrònics fets a mà. Per comprendre el món, Rikić necessita crear-lo. Ens ha citat al seu taller a BAU, Centre Universitari d’Arts i Disseny de Barcelona, on engendra obres que fugen de la visió més apocalíptica de la tecnologia: la que assegura que els robots, un cop tinguin consciència, ens aniquilaran. Rikić imagina altres possibilitats, com per exemple una intel·ligència artificial que pateix la síndrome de la impostora per acabar afrontant una crisi existencial. O uns bots que, en lloc de robar-nos les dades per prendre’ns els diners o la identitat, es limiten a tafanejar com ho faria qualsevol de nosaltres.

Diria que per desconeixement. La tecnologia ens ha pres la capacitat de ser productors del significat del món, perquè no controlem els codis amb què funciona. Ens ha fet mandrosos i només la consumim, però no la creem.

Per a mi fer art, i fer-lo a través de la tecnologia, és intentar aportar el meu propi significat al món.

Jo no m’hauria imaginat mai que acabaria fent art, i menys amb tecnologia. Al principi, com a la majoria, m’interessava allò artístic tradicional, però una tieta que vivia als Estats Units tenia un ordinador amb connexió a internet. Quan la vaig visitar, als 11 anys, vaig quedar fascinada. Passava hores i hores fent clic i saltant de pàgina en pàgina.

Exacte, i a la tornada d’un d’aquests viatges, la meva mare va decidir que compraríem un ordinador, però, en lloc de comprar-lo acabat, vam comprar les peces per muntar-lo. A un dels meus cosins, que era una mica més gran que jo, li agradava muntar ordinadors i jo l’acompanyava a comprar les peces al carrer de Sepúlveda, i em meravellava com aquells xips acabaven creant les imatges que vèiem a la pantalla.

Això va arribar més tard. A la facultat vaig tenir una assignatura que es deia Net Art, que precisament unia el que més m’agradava: la tecnologia i l’art. I va ser aleshores quan em va sorgir l’interès per aprendre a programar i a crear els meus propis mons al voltant de la tecnologia. En un primer moment, no va ser una elecció conceptual, sinó de llenguatge artístic. Em sentia còmoda expressant-me d’aquesta manera i, al llarg dels anys, la tecnologia, com a part de la cultura, ha esdevingut també el centre de la meva recerca conceptual.

D’una banda, per a mi era molt important que la gent entengués les meves creacions. Quan vaig treballar al Museu d’Art Contemporani de Barcelona, fa molts anys, veia que molta gent no entenia el que s’hi exposava, i jo volia fer una obra propera. Va ser determinant la lectura de La educación del des-artista, un llibre d’Allan Kaprow, considerat un dels pares de la performance, en el qual l’autor defensava conceptes relacionats amb l’art com un joc conceptual i la no distinció entre art i vida.

De l’altra, un dels primers espais on l’art tecnològic va ser acceptat va ser el dels videojocs experimentals. Quan aquí, a Catalunya, a principis dels 2000 no es parlava d’art digital més enllà de les pantalles, hi havia altres indrets, com per exemple la Universitat Concordia, a Montreal, on hi havia un departament de recerca acadèmica anomenat Technoculture Arts and Games, que es basava en els videojocs experimentals.

Sí, i això també va fer que continués explorant la idea del joc, primer com a llenguatge artístic i després com a marc conceptual.

Una peça que és bastant fàcil d’entendre i explica molt bé la meva obra és Data Gossiping Robots, presentada en el marc de la Mobile Week Barcelona el 2019. Es tracta de quatre robots fets a mà que caminen sobre unes cordes i parlen entre ells. Aquesta peça explica molt bé com projecto la meva creació en una estructura de tres capes.

Hi ha una primera capa que és la lúdica. Tu veus la peça i t’atrau. Penses: què és això? Són uns robots macos, en moviment, amb llumetes, parlant entre ells… Tens ganes d’interactuar-hi, i això permet que la peça sigui accessible a públics d’edats diferents. Aquesta capa és important perquè vull captar l’atenció de l’espectador, i si algú es vol quedar aquí ja està bé, però la idea és continuar aprofundint.

Després toca preguntar-se per què fan això aquests robots. I jo dic que aquests robots estan tafanejant. És la part conceptual. Per què sempre pensem que els robots, si agafen consciència, ens destruiran? Conceptualment, exploro la possibilitat que evolucionin com a grup a escala social i emocional, fins al punt que comencin a fer servir el safareig com una eina d’empatia, cooperació i reconeixement de companys en el grup, tal com ho fem els humans.

Aquesta s’anomena La computadora que quería ser incomputable, que obre el debat sobre si la intel·ligència artificial pot ser creativa o no. Representa una petita màquina intel·ligent, exposada com a una obra d’art, però frustrada per la impossibilitat de ser art, perquè és una màquina. Pertany al que és computable, mentre que l’art correspon al que no és computable. Així que la màquina té la síndrome de la impostora.

Sí, perquè la gràcia d’aquesta obra és que és un soft-robot que va respirant, i quan els espectadors s’hi apropen, es queixa i diu que no vol ser en aquella vitrina, que no vol ser admirada i, aleshores, el públic la pot matar per acabar amb el seu patiment, per pura empatia, tot i que després reviu. A mi això em serveix per reflexionar sobre les atribucions que fem a les màquines: si penses que la pots matar, és perquè l’has definit com a viva prèviament.

La consciència de les màquines no depèn del desenvolupament tecnològic, sinó d’una atribució cultural i filosòfica que fem els humans, que els atribuïm la idea que estan vives o no.

Es diu New Home of Mind i forma part de la New Art Foundation, que es troba a Reus i és la col·lecció més gran d’art digital del sud d’Europa. El que plantejo és que, si els robots adquireixen consciència de si mateixos, trobarem agents artificials amb crisis existencials, ja que han estat modelats a imatge i semblança de la ment humana, tot i que la seva forma d’existència és diferent.

Sí, i d’aquí salto cap a l’espiritualitat artificial, i la possibilitat que les màquines conscients experimentin una necessitat semblant a la de l’espiritualitat humana.

Jo en diria sistemes cognitius artificials, perquè parlar d’intel·ligència vol dir que assumim que podem definir la intel·ligència d’una manera universal i única, i, a més, computable, com per poder traslladar-la a una màquina.

En el fons es tracta d’una necessitat molt lícita i comprensible d’arribar a comprendre l’ésser humà a través de la ciència i la tecnologia. A més, la metàfora de la intel·ligència artificial és molt interessant, perquè inicialment va servir per comprendre una cosa que no coneixíem, com ara una màquina o un algoritme, comparant-lo amb una cosa que sí que coneixem: el cervell humà. Però ara que ja sabem què és la màquina, la metàfora ha mutat i s’ha convertit en mite: sembla que el que coneixem és la màquina i la fem servir per descriure la ment humana, que no arribem a entendre.

L’arribada de ChatGPT a les aules ens fa replantejar el tipus de metodologia que hem de fer servir perquè els estudiants aprenguin coses. Per exemple, quin sentit té que aprenguin a programar si ara això ja ho pot fer la màquina? Però resulta que abans de programar cal pensar quines instruccions volem donar a la màquina i com pensem per comunicar-nos amb ella. Jo estic fent servir tècniques que van des del teatre fins a programar sense ordinadors per motivar els estudiants a aprendre aquest pensament computacional. Treure la tecnologia per aprendre tecnologia crec que és molt interessant.

Per exemple. Un ordinador et permet fer una sèrie de funcions. Aleshores, si vols que faci un cercle, has de pensar com dir-l’hi, on vols que estigui, quina grandària vols que tingui, de quin color el vols… Estem acostumats a fer-ho tot tan ràpid que no ens aturem a pensar. Ara les avaluacions es fan per escrit, i això sistemes com ChatGPT, que tenen accés a molta informació, ho fan molt bé. Per això cal pensar com modifiquem les pràctiques educatives perquè els estudiants vulguin aprendre.

Jo parlo des de la meva experiència en l’educació superior, tant a grau com a màster, però no és el mateix que a l’educació secundària, i sobretot en les condicions en què moltes professores i professors treballen a l’escola pública, amb ràtios d’estudiants molt elevades i en centres d’alta complexitat.

Avui hi ha un problema amb la capacitat de concentració, d’estar quiet i compromès amb una activitat repetitiva, i això crec que està totalment influït per com estan dissenyades i funcionen les interfaces de les xarxes socials. Jo mateixa m’adono que ja no fem servir el cos per aprendre alguna cosa. Ja no escrivim a mà, ni processem la informació com ho fèiem abans.

Si bé és cert que intento dissenyar activitats més lúdiques, també ho és que, com a professors, no hem de ser entertainers. No hem de confondre l’educació amb l’entreteniment, ni els professors amb els joglars.

Tampoc s’ha de caure en els extrems. No cal que ni el professor ni l’alumne s’avorreixin a classe, però en el cas concret de la programació és necessari dedicar-hi moltes hores. Has de posar-hi temps fora de l’aula i res no surt a la primera, has de perseverar. El professor pot aplicar una metodologia més o menys lúdica, però la part d’estudi no es pot perdre.

Per mi, evitar les pantalles és igual de fàcil que tenir-les sempre. És a dir, és evitar una realitat existent. Les pantalles seran allà quan surtin de l’escola. El problema no està tant en les pantalles com en les plataformes de xarxes socials, que estan dissenyades per segrestar-nos l’atenció.

Dit això, el que sí que tinc clar és que aquests canvis no s’han d’afrontar des de casa o des de l’escola, sinó que és un tema polític.

Sí, hi ha uns interessos de les big tech per influir en la política, i ens hem de preguntar per què estan governant i quins interessos tenen. El que és claríssim és que són eines de biopoder que volen influir en la nostra manera de veure el món.

Sense viure allà és molt difícil entendre-ho, però tanta por que tenim dels robots i, al final, darrere de qualsevol tecnologia sempre hi ha un humà. Com et deia al principi, el desconeixement envers la tecnologia, pel fet que només la consumim i no la produïm, fa que les narratives distòpiques siguin les dominants.

Abans, la tecnologia la podíem tocar, podíem interactuar-hi, però ara tot és immediat i fàcil. Desconeixem com funciona la màquina, i això ens n’allunya i fa que li tinguem por. Si l’entenem com a part de la cultura i d’alguna cosa que podem construir, tant en col·lectiu com individualment, aquesta visió millorarà. En cas contrari, estarà dominada per la narrativa imperant, en la qual interessa que la desconeguem o que li tinguem por per fer-la servir com a eina de control.

La tecnologia ens connecta, però que estiguem connectats no vol dir que creem significat conjuntament. És a dir, en si mateixa la tecnologia no crea vincles. Podem estar connectats i aïllats al mateix temps, i això és el que estem veient ara. Però sempre sorgeixen formes d’associar-se a través de les tecnologies. Al final, la necessitat de connexió de l’ésser humà s’imposa.

Estic immersa en un projecte per millorar l’acceptació social de la robòtica assistencial gràcies a una beca europea S+T+ARTS (Science, Technology & the Arts). És una beca de recerca artística que he estat desenvolupant amb l’Institut de Robòtica i Informàtica Industrial de la Facultat de Matemàtiques i Estadística de la Universitat Politècnica de Catalunya i el CSIC, i que m’ha permès investigar com dissenyem i qui participa activament a definir el futur de les cures tecnològiques.

Encara és aviat per treure conclusions, però potser intentar millorar l’acceptació social de la tecnologia sense abans abordar les condicions laborals en l’àmbit de la salut no té gaire sentit.