Barcelona Metropolis

L’art urbà incomoda, provoca i transforma l’espai públic, i genera debats intensos sobre la seva legitimitat. És vandalisme o expressió artística? A Barcelona, aquesta controvèrsia ha marcat dècades d’intervencions als carrers, des de l’arribada del grafit, als anys vuitanta, fins a la institucionalització de l’street art actual. Un recorregut ple d’anècdotes, prohibicions i resistències i una eterna lluita per conquerir les parets de la nostra ciutat.

Sempre s’ha dit que les grans lliçons de la vida s’aprenen al carrer. L’art urbà ho demostra perfectament perquè és un fenomen social que incomoda, desafia i transforma les ciutats de maneres inesperades. Per a alguns sectors crítics de la societat, aquestes “pintades” són una mostra inequívoca de vandalisme que embruta l’espai públic. Per a altres sectors, aquestes “obres d’art” són una expressió artística fugaç i transgressora que sorgeix del no-res per agitar les consciències més acomodades i posar una nota de color a la vida grisa de milers de persones. Com és evident, la polèmica està servida.

Aquesta divisió d’opinions forma part de l’essència de l’art urbà des dels seus inicis a la Nova York decadent dels anys setanta, i ha contribuït que es mantingui vigent en l’imaginari col·lectiu, més enllà de modes i tendències. Es tracta d’una paradoxa fascinant que ha generat moltes reflexions perquè les crítiques, les prohibicions i les sancions que han intentat frenar aquest moviment en les últimes dècades a diverses ciutats també han contribuït a nodrir la llegenda i han consolidat alguns artistes com a estrelles mediàtiques.

La controvèrsia està a l’ordre del dia perquè, per cada mural que s’elimina en algun racó del món, en surt un de nou que continua amplificant les veritats que els telenotícies no s’atreveixen a posar als titulars, per efecte dels lobbies polítics i econòmics. A més, les xarxes socials han aconseguit el que semblava impensable: convertir en global un fenomen local. Avui no existeixen fronteres per a l’art urbà i qualsevol mural pot fer la volta al món en qüestió de segons abans de desaparèixer per sempre. L’eternitat immortalitzada gràcies a milions de likes.

Aquestes contradiccions han acaparat tot el protagonisme i han acabat eclipsant la mateixa experiència artística. L’equació és ben simple: com més prohibit, més exitós. Per aquest motiu, a ningú li sembla estrany que molts artistes que van començar pintant als carrers de manera clandestina avui cotitzin a l’alça a les galeries d’art més importants i protagonitzin exposicions en museus de primer nivell. Siguem sincers: en aquesta societat tan frenètica i efervescent, quin paper té l’art urbà quan ha estat absorbit i domesticat pel sistema? Per intentar trobar una resposta a aquesta pregunta, no hi ha millor ciutat on posar el focus que Barcelona.

Quan el grafit va aterrar a Barcelona

Aquesta història d’amor i odi es remunta a mitjans dels anys vuitanta, quan el grafit va aterrar als carrers de la capital catalana. Per a alguns va arribar tard i desvirtuat. Per a d’altres, va ser el moment adequat, perquè les ombres de la dictadura i els clarobscurs de la transició començaven a deixar espais de llibertat. En aquella època, els barris del centre feien pudor d’orina de gos, d’aerosol sobre les parets i de prostitució (no sempre en aquest mateix ordre). Eren tres elements que formaven part del paisatge urbà i s’havia aconseguit un equilibri basat en la quotidianitat.

Haring va triar una de les parets on cada matí s’amuntegaven més xeringues i que, a més, li recordava els barris degradats de Nova York on havia començat a pintar. Aquesta obra, amb la inscripció en castellà “Todos juntos podemos parar el sida”, es va convertir en una de les primeres fites reivindicatives de l’art urbà a la nostra ciutat, tot i que l’edifici on es trobava el mur no va trigar a ser enderrocat per un pla urbanístic. Més enllà de la nostàlgia, aquesta intervenció va demostrar als artistes locals que els seus grafits podien ser més compromesos amb la societat. La llavor que s’havia plantat uns anys abans estava a punt de donar fruits, tot i que pel camí es viurien moltes sorpreses.

La primera no va trigar gaire perquè, a principis dels anys noranta, Barcelona va començar a mutar per convertir-se en la seu dels Jocs Olímpics del 1992. Pasqual Maragall, l’alcalde del PSC que va obrar el miracle olímpic, tenia clar que allò era una oportunitat perfecta per fer una neteja als barris, construir noves infraestructures públiques que posessin la ciutat al mateix nivell que altres capitals europees i, sobretot, per obrir Barcelona al mar i aprofitar el potencial turístic de les platges.

Vist en perspectiva, les Olimpíades van ser l’entrada triomfal de la modernització a casa nostra i van suposar un gir cap a una mentalitat més cosmopolita que ningú havia demanat, però que, aparentment, tothom necessitava. També van ser els anys de la campanya “Barcelona, posa’t guapa” (dirigida a fomentar la rehabilitació d’edificis i altres elements arquitectònics), que va contribuir de manera decisiva a posicionar la ciutat com un referent internacional del disseny, de la moda i de la creativitat.

L’art urbà (encara sota l’ombra allargada del grafit) va conviure amb aquests canvis socials, urbanístics i econòmics gràcies a la falta de regulació i a la llibertat que imperava als carrers. L’Ajuntament estava massa ocupat amb els seus estadis, les seves piscines i el seu passeig marítim per prestar atenció als joves que pintaven als murs dels edificis que es derruïen per construir-hi equipaments públics. Ningú era conscient que s’estava consolidant un moviment artístic a ritme de hip-hop que veia la ciutat com un quadre en blanc on plasmar les inquietuds i les contradiccions que florien sota el paviment dels carrers.

Llavors, la capital catalana es va convertir en un referent, i rivalitzava amb Nova York quant a la importància dels seus murals. Artistes com Os Gemeos, WK Interact, Miss Van, Jorge Rodríguez-Gerada, The London Police, Invader, Faile, Suso33 i Mark Bodé van plasmar a les parets del Raval, el barri Gòtic i el Poblenou les realitats socials que vivien els ciutadans. Les seves creacions posaven el focus en temes controvertits que no acostumaven a aparèixer a les portades dels diaris, com ara el racisme, la violència, l’homofòbia, l’oposició a guerres imperialistes, l’especulació immobiliària, el capitalisme salvatge, els efectes negatius del turisme de masses i, fins i tot, els problemes de la incipient onada de gentrificació.

Aquesta època daurada i mitificada, de la qual s’han escrit llibres i s’han produït documentals, va acabar de manera sobtada amb l’entrada en vigor de l’ordenança de civisme de Barcelona a principis de l’any 2006, amb els vots a favor del PSC, Esquerra Republicana i Convergència i Unió; l’abstenció del PP, i els vots en contra d’Iniciativa per Catalunya (ICV-EUiA). L’objectiu d’aquesta norma tan controvertida era defensar la convivència a l’espai públic de la ciutat, i es va fer efectiva amb sancions a pràctiques incíviques, com ara la venda ambulant, el consum de begudes alcohòliques a la via pública, la prostitució, la mendicitat i la degradació de l’entorn urbà amb publicitat, cartells i pintades. Per a alguns era una manera de posar fi als “inconvenients” de convivència que s’arrossegaven des de feia anys. Per a d’altres significava centrar-se en les conseqüències, no en l’arrel dels problemes. Un cop més, la polèmica estava servida i es vivia als carrers.

La primera evidència va ser la prohibició de l’art urbà, i les denúncies es van multiplicar. No obstant això, les multes no van poder frenar aquest moviment perquè ja formava part d’una ciutat globalitzada que mutava periòdicament, però que es resistia a perdre l’essència. Les autoritats i els polítics creien que podien mantenir els gossos lligats perquè no orinessin a les cantonades, que podien sancionar els artistes perquè no pintessin a les parets i que podien canviar d’ubicació les prostitutes perquè no molestessin els turistes, que ja es comptaven per milions. Però va ser un somni impossible.

De l’activitat il·legal a les galeries d’art

La penalització va tenir l’efecte contrari, perquè aleshores es van crear guetos urbans, es van amplificar els problemes de convivència, es van generar més desigualtats socials i, sobretot, es va afavorir la clandestinitat. El cas de l’art urbà va ser força controvertit, perquè els mateixos artistes que intervenien de manera il·legal les parets de la ciutat venien després les obres per milers d’euros en galeries d’art. La prohibició va ser la millor publicitat per arribar a les masses i obtenir un benefici econòmic, tot i que això va fer que molta gent es qüestionés per primera vegada la validesa reivindicativa dels seus missatges.

També destaquen espais i associacions autogestionades, com els jardins de les Tres Xemeneies, al Poble-sec, i la Nau Bostik, a la Sagrera, que s’han consolidat com a punts de trobada per a artistes locals i internacionals. Aquests llocs no només permeten la creació de murals de gran format de manera legítima, sinó que també fomenten el diàleg entre la comunitat i els creadors, i això fa que el paisatge urbà es transformi en una galeria d’art a l’aire lliure.

Segurament aquest és l’equilibri que pretenia aconseguir Keith Haring el 1989, quan va fer el seu famós mural contra la sida, que, precisament, es va recuperar el febrer del 2014 a partir d’un calc de l’original en un mur que dona a la plaça de Joan Coromines, al Raval, amb la complicitat de la Keith Haring Foundation, l’Ajuntament de Barcelona i el MACBA. Com era d’esperar, aquest gest institucional va tornar a posar l’art urbà de la ciutat al mapa internacional, encara que els murs de Barcelona mai havien deixat de cridar veritats incòmodes.

Actualment, a les nostres parets s’hi continuen reflectint les contradiccions d’una ciutat que es transforma, es rebel·la i es deixa domesticar sense previ avís, tot i que alguns barris continuïn fent pudor d’orina de gos i de prostitució (potser, en aquest mateix ordre). Com s’acostuma a dir en aquests casos, res és perfecte i potser mai ho serà quan parlem de costums, d’identitat i de pintades a les parets.