Barcelona Metropolis

La Fundació Joan Brossa - Centre de les Arts Lliures malda per aconseguir una doble missió: preservar el llegat i la memòria de Brossa i, alhora, consolidar-se com a casa de la creació contemporània. Amb l’objectiu de reforçar la primera missió, neix Joan Brossa. La sensació mental d’una felicitat completa, una exposició comissariada per la historiadora de l’art Anna Llopis, que ha esbossat una lectura personal del poeta, amb un punt de partida, però no d’arribada, basant-se en les paraules de Brossa: “Ens interessa més allò que està per fer”.

La Fundació Joan Brossa - Centre de les Arts Lliures és un lloc singular que, per coherència amb l’imaginari brossià, està entregat a l’avantguarda i a la transgressió. Per aquest motiu, es defineix com a “casa de la creació contemporània dedicada a l’experimentació i a l’estudi de nous llenguatges expressius”.

Amb una direcció atrevida, aquest centre té una presència constant i sòlida de la transformació i el moviment. I això no és menor: obre camins que no se sap on portaran —alguns, a llocs fèrtils, d’altres, a culs de sac—, però no s’arrepapa en les fórmules convencionals i segures. Sense anar més lluny, i per encetar aquest 2025, al cicle “Exorcismes. Patrimoni i performativitat” vam poder veure com Joan Brossa, ressuscitat, es passejava com un espectador més per la seva fundació. I és que si Brossa va ser un poeta lliure, la fundació que el vetlla —i, si cal, el ressuscita— ha de moure’s, definir-se i programar amb la mateixa llibertat.

De l’altura dels ulls a la de les sabates

Així doncs, l’espectador transita del somni a la vigília i de la revolta al silenci amb rapidesa: les parades són curtes i se succeeixen a gran velocitat. No obstant això, de seguida ens adonem que aquesta successió ràpida d’àmbits amaga una trampa que ens farà fer fins a tres voltes a l’exposició si volem llegir-la completament (per això, la ruta és circular i no cronològica).

A l’altura dels ulls de l’espectador, a la zona còmoda, s’hi han disposat els llibres d’artista, les revistes, els poemaris, la documentació audiovisual i un gran nombre de materials que configuren la tesi central de l’exposició. Quan el visitant aixeca la vista cap amunt per agafar una mica d’aire, el poeta se li fa present a les parts incòmodament altes de les parets a través de fragments breus dels seus textos. Quan, amb la voluntat de digerir la nova informació, abaixa la mirada cap a terra, es troba amb un nou i imprevist nivell expositiu: a l’altura de les sabates —fent al·lusió a la cita de Brossa “Ara ja no vull altre pedestal que les sabates”— s’hi disposen els coneguts poemes visuals que l’assalten de nou i li disparen als talons. Brossa es dirigeix al nostre intel·lecte, a allò més alt i profund, amb les seves paraules, però també sacseja els nostres fonaments, el que ens sustenta, el que ens lliga a terra.