Barcelona Metropolis

La crisi de la covid-19 va accelerar la popularitat de la ciutat dels 15 minuts. Amb els tancaments de les ciutats, els viatges es van reduir gairebé a zero i les compres essencials es van haver de fer prop de casa. A més, per evitar la propagació del virus per la congestió del transport públic, ràpidament es van posar en marxa solucions de transport alternatives. Les ciutats d’arreu del món han demostrat la seva agilitat en desplegar centenars de kilòmetres de carrils per a bicicletes, ampliar les terrasses dels restaurants en espais reservats per estacionaments i emprendre iniciatives ecològiques als barris... La planificació urbana tàctica ha estat una eina real per la modificació ràpida i de baix cost dels espais urbans. La covid-19 ha confirmat i accelerat decididament la implantació de la ciutat dels 15 minuts en moltes ciutats gràcies al redescobriment de la proximitat, l’ús de la mobilitat activa i l’enfortiment dels vincles socials. Al meu llibre La vida urbana i la proximitat en el temps de covid-19 presento de manera més detallada aquests conceptes per comprendre l’impacte de la crisi sanitària a la vida urbana.

En aquest sentit, els alcaldes del C40 han integrat la ciutat dels 15 minuts a l’agenda comuna adoptada per la sortida de la crisi i la recuperació ecològica. Les mesures proposades persegueixen l’objectiu de fer una ciutat més habitable, inclusiva, equitativa i resilient. Els alcaldes es mobilitzen per aplicar polítiques de desenvolupament urbà que promoguin la proximitat, la mobilitat activa i el desplegament d’instal·lacions de servei públic properes als habitants. Aquestes iniciatives impliquen un canvi de paradigma en la manera de gestionar la ciutat.

Les nocions clau de la ciutat dels 15 minuts

La idea de ciutat dels 15 minuts ha originat un debat mundial. La seva ràpida difusió internacional és prova de l’entusiasme compartit per una reflexió nova sobre l’urbanisme pensat a partir dels usos i del paper del temps en les nostres vides, al nostre entorn vital.

Tot i que els mitjans de transport estan assolint velocitats rècord, encara tenim la desagradable sensació de “córrer darrere el temps”. La urbanització es caracteritza per una acceleració del ritme de vida i el corol·lari és una sensació d’estar aclaparat per una rutina estressant. Així, l’urbanisme i la temporalitat estan íntimament relacionats: per resoldre el malestar general, la ciutat ha d’adaptar-se als diferents ritmes i necessitats dels seus habitants i usuaris. Es tracta d’un repte important perquè, quan es comparteix, la ciutat és en realitat polirítmica (els individus tenen diferents ritmes socials i personals) i policrònica (l’ús dels seus espais varia segons els horaris). Per fer front a aquest repte, hem desenvolupat aquest concepte: “la ciutat dels 15 minuts”.

En un moment d’emergència ambiental, la ciutat sostenible és indispensable. Només pot ser sostenible si aconsegueix ser justa, viable i habitable alhora. Això significa trobar un model urbà que existeixi i que creï valor a través de la convergència i intersecció de tres components: el mediambiental, el social i l’econòmic. Enfocar una ciutat sostenible a partir del policentrisme ofereix una resposta nova al desenvolupament urbà sostenible.

La ciutat dels 15 minuts (anomenada així pel temps màxim de trajecte que permet a un resident accedir des de casa seva fins als serveis i activitats necessàries pel seu benestar i vida diària) posa la temporalitat al centre d’una visió nova de la planificació urbana, qüestiona l'ús del temps i de l’espai per part dels individus en paral·lel a l’organització espacial i temporal de la ciutat. Amb la finalitat de tornar als habitants la possessió del seu temps i revifar la flama del seu territori, la ciutat dels 15 minuts es proposa canviar el nostre mode de vida per trobar en la hiperproximitat una resposta a les necessitats essencials: habitatge, feina, subministraments, atenció sanitària i accés a la cultura i a l’esport.

Aquesta proposta de transformació urbana trenca amb un urbanisme funcionalista i amb el “paradigma de l’automòbil” que regeix l’organització dels nostres territoris. De fet, les nostres ciutats han estat modelades per una planificació urbana dictada per la infraestructura; la segregació espacial ha causat una separació i oposició entre el temps i l’espai urbà. La degradació de la qualitat de vida i l’estrès en són les conseqüències. L’enginyeria de la mobilitat ha intentat salvar aquesta bretxa amb mitjans de transport ràpids, però que consumeixen molt temps i energia diàriament. Mentre per Le Corbusier “la ciutat que té velocitat té èxit”, la recepta del benestar urbà a la ciutat dels 15 minuts consisteix a reduir la velocitat i la distància de trajecte. Els vianants i els ciclistes són, de fet, els actors d’aquest model urbà, i els seus viatges actius i sense carboni estan alineats amb els reptes ecològics contemporanis.

Tot i això, alentir la ciutat no significa alentir la vida. Al contrari, la intensitat social i la dinàmica econòmica local han de veure’s vigoritzades per aquest mode d’organització urbana. En redescobrir el temps al seu entorn immediat, els habitants tindran l’oportunitat d’aprofitar millor els espais amb projectes locals. La ciutat de les proximitats busca combinar la responsabilitat social i ambiental i el benestar, a la vida quotidiana, per mitjà del desplegament d’una mobilitat baixa en carboni, compartida amb els serveis locals, aprofitant les possibilitats que ofereix la tecnologia digital.

Aquest nou model urbà proposa un cercle virtuós en què el temps, l’espai, la qualitat de vida i la sociabilitat estan vinculats íntimament. És el punt de convergència de tres nocions: crono-urbanisme, cronotopia i topofilia.

Cronourbanisme: la vinculació dels ritmes diaris i els espais

La noció de cronourbanisme sorgeix com a reacció al fenomen de la desincronització i de la volatilitat de les pràctiques socials i els estils de vida. En la mesura que la planificació urbana es basa en el principi de l’anticipació del comportament social a llarg termini, aquesta planificació fracassa a les ciutats en què “l’agitació, la mobilitat, la urgència i la velocitat s’estableixen com a nous valors”.^[1] El cronourbanisme proposa integrar la dimensió temporal en la planificació urbana per combinar espais, moviments i temps, és a dir, l’entorn construït, els fluxos i els horaris. Segons François Asher, aquesta planificació urbana integra la variable temps així com la variable espai en el disseny i els projectes: respon a una necessitat de regulacions temporals territorialitzades i imagina una qualificació temporal dels diversos territoris.^[2]

La ciutat dels 15 minuts es troba a l’extrem oposat de l’espectre de la planificació urbana moderna, el desenvolupament d’infraestructures de la qual ha esdevingut un factor de segregació espacial a causa de moltes especialitzacions funcionals. La separació exacerbada de l’espai i el temps ha acabat oposant-los i hem perdut una cosa preciosa per a la vida urbana, l’essència de la vida mateixa: el valor del temps. La ciutat dels 15 minuts té com a objectiu posar el seu temps de vida, el seu temps de vida útil, al cor de la vida urbana per preservar la qualitat de vida. Proposa viure de manera diferent tot canviant la nostra relació amb el temps i, sobre tot, amb el temps de la mobilitat.

La ciutat d’un quart d’hora, i la seva planificació urbana per usos, crea una nova atmosfera urbana: passar de la mobilitat obligada, en una ciutat fragmentada, a una mobilitat escollida, en una ciutat desitjada, policèntrica i multiservicial.

Cronotopia: l’ús diferenciat d’un lloc segons la temporalitat

Com es pot fer front al repte del cronourbanisme —l’adaptació d’una ciutat a la diversitat de ritmes individuals— quan els espais són restringits i limitats? La noció de cronotopia proporciona una resposta i enriqueix el potencial del cronourbanisme. Aquest terme designa l’evolució de l’ús d’un lloc segons el factor temps: l’espai cronotòpic pot acollir diversos usos segons les temporalitats. Les places són un exemple tradicional que il·lustra aquest terme, perquè poden ser una plaça de mercat, un espai de festa, un aparcament, un espai per esdeveniments...

A partir de l’observació d’un espai urbà limitat i d’una alta densitat urbana, la cronotopia té com a objectiu trobar nous usos possibles dels espais tot qüestionant els usos preexistents. Es tracta de reflexionar sobre les seqüències rítmiques d’un lloc per revelar-ne les possibles funcions múltiples. La diversificació dels usos en un mateix lloc comporta beneficis per a les persones, que tenen llocs nous on trobar-se, nous espais de vida per dur a terme activitats o resoldre problemes; i per als propietaris, perquè els permet optimitzar l’ús d’un equipament o espai existent.

Així, un mateix lloc pot tenir un ús diferent segons l’hora del dia (aparcaments, aules), segons el dia de la setmana (mercat, pati d’escola), segons l’època de l’any (universitat, sala de conferències, museu, discoteca). L’urbanisme tàctic també convida a pensar en la cronotopia en un espai-temps més ampli, ja que permet modificar l’ús d’un lloc buit en l’espai-temps disponible abans de l’inici de les obres d’un projecte urbà perenne.

Topofilia: afecció al lloc

Diversitat d’èpoques, diversitat d’usos, per a qui? Per a què? L’habitant, l’usuari, és el subjecte principal de la planificació urbana. La posada en pràctica de la planificació cronourbana i el desenvolupament de la cronotopia té l’objectiu principal de servir els habitants, de fer que l’experiència de l’entorn els resulti agradable o fins i tot òptima. Aquesta organització espaciotemporal implica tenir en compte les necessitats d’aquests habitants/usuaris i integrar-los al projecte. Això està en ressonància amb la dinàmica de consulta/participació i de control d’ús iniciada en els projectes urbans dels últims vint anys.

La intensitat social que resultaria de reunir diverses activitats en espais amb vocacions múltiples subratlla l’ambició de crear moments de contacte col·lectiu i individual, llocs de trobada i d’intercanvi. Tots aquests elements convergeixen en el mateix objectiu: proporcionar emocions positives a l’usuari/habitant.

Així arribem a la tercera noció, la topofilia, que literalment significa “estimar el lloc”. Al nucli d’aquest concepte hi ha la relació de l’home amb la ciutat i l’entorn, i el desenvolupament d’un vincle afectiu (i per tant subjectiu). Permetre el desenvolupament d’una relació afectiva amb un lloc és una ambició potent, l’èxit de la qual depèn de múltiples factors.

Com a ciutat sostenible, la ciutat dels 15 minuts també pensa en la seva relació —i la dels seus habitants— amb la natura, l’aigua i la biodiversitat. Totes les recerques mostren que una ciutat densa capaç d’integrar una visió verda en el seu desenvolupament és una ciutat en què els habitants no necessiten fer tants viatges “d’escapada” a l’exterior, i això contribueix a una alta qualitat de vida social i a desenvolupar vincles amb el barri. La gestió dels recursos naturals és al centre de la vida urbana i es una preocupació de la ciutat de les proximitats. A més dels elements mencionats, podem afegir altres elements importants per desenvolupar l’afecció al lloc: l’apropiació i la participació dels usuaris en el projecte i la seva realització; la posada en escena; la bellesa del lloc (art, arquitectura, entorn...); l’accés a una zona natural propera; i el dinamisme de les iniciatives locals i la creació de xarxes d’actors que donen vida al lloc.

Ciutats d’un quart d’hora: pluralitat i diversitat d’espais i territoris

L’exploració entorn de la ciutat d’un quart d’hora i els seus conceptes ens porta a afirmar una metodologia.

En primer lloc, aplicar-la situa els usos i la temporalitat al centre del projecte i significa obrir la porta a un canvi profund de les pràctiques i a una flexibilitat del projecte urbà. Com que els estils de vida canvien molt ràpidament, tenir-los en compte implica flexibilitat i adaptabilitat. Es tracta de permetre l’experiència, de fer possible la prova i l’aventura per revelar el potencial dels espais propers.

En segon lloc, rere del model de ciutat d’un quart d’hora i de la seva idea global sorgeix la necessitat d’adaptar-lo a diferents territoris i escales amb històries i necessitats diferents. La clau del temps no és igual a París, a Barcelona, a Bogotà, a Montreal o a Pequín. De manera similar, els desitjos i les necessitats dels habitants difereixen. Això vol dir donar una importància capital al diagnòstic inicial i al diàleg local i de construir una proposta adaptada per a cada lloc. La ciutat dels 15 minuts no és cap vareta màgica! És, sobretot, un viatge per transformar la nostra manera d’aprehendre l’entorn urbà i la manera de construir un urbanisme per usos i no per infraestructures.